Vet ací l’objecte en tota la seva esplendor; un arxiu de cossos queer, un arsenal de troballes dissidents, una capella d’entitats menyspreades, un gabinet de matèria desobedient. L’escepticisme envers allò anomenat inanimat, —‘sense ànima’—, artificial o immaterial s’està revisant en l’edat del realisme agencial; un camp proposat per la física-teòrica Karen Barad. La digitalitat verament no té pes? L’objecte i allò artificial verament no experimenten afecte? Són muts de debò? Segons la física, som tots éssers sotmesos a les mateixes forces fonamentals, des de les partícules elementals fins als elefants. La unitat bàsica que comparteix l’existència— la sòlida/líquida/biològica/gasosa/mineral— és la vibració i, per tant, la mal·leabilitat de mutar i esdevenir. Constituïm, doncs, una fenomenologia col·lectiva conreada per una potencialitat i afectivitat comuna, un intercanvi dialèctic incessant, una latència frenètica i erràtica. Aquest diàleg és la fricció, el frec incandescent entre subjectes, és un fenomen coral que succeeix a nivells sovint desapercebuts. Guaiteu com el neó vos acaricia, com els centelleigs vos interpel·len, com l’objecte vos parla.

L’artista Agustín Ortiz Herrera i la comissària Gabriel Virgilio Luciani vos convida a participar en un laboratori sensorial en el qual les coses es comuniquen sense ser silenciades. L’exposició alberga una obra audiovisual de nova producció acompanyada per una instal·lació composta de troballes urbanes i altres elements atmosfèrics que l’artista intercala. El conjunt també acull aportacions matèriques per part de les participants del taller Exànime: repensant els objectes, organitzat pel Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès en col·laboració amb l’artista.