Dues travesies són les que va fer en Cristòfor Colom per tal d’arribar a l’illa de Puerto Rico al 1943; dos viatges que van ser també els que l’artista Irene de Andrés va duur a terme a l’illa pel desenvolupament del projecte; pràcticament dos els dies en els que l’illa fou independent abans de convertir-se en territori nord-americà (1898) y, a més, dos són els vídeos que conformaren el projecte El Segundo Viaje (2015-2017)

Puerto Rico és una illa situada entre el mar Carib i l’oceà Atlàntic i va ser una de les últimes colònies espanyoles. El Segundo Viaje pren com a context i pretext aquest territori per analitzar les noves relacions colonials que s’estableixen a través de l’explotació turística de l’illa. A través d’un collage d’imatges, s’exploren els canvis produïts a la regió, així com les transformacions en les seves formes de representació.

Els dos vídeos que componen El Segundo Viaje estan formats per fragments, trossos i retalls d’altres peces audiovisuals. El primer d’ells està elaborat amb imatges provinents d’arxius oficials de país, que daten de les dècades dels 40, 50 i 60 del segle passat, mentre que el segon dels vídeos està constituït per una sèrie d’imatges recollides per l’artista en els dos viatges que va realitzar a l’illa entre 2015 i 2017. En ells, d’Andrés va treballar conjuntament amb l’associació Beta Local, amb qui va compartir el procés de producció de les peces. I és que l’evolució del concepte d’oci al llarg de la història i per tant de l’concepte de viatge -des del realitzat pels primers colons, fins al turisme massiu propi dels nostres dies-, és una de les preocupacions que travessen l’obra de la Irene de Andrés. Preocupacions que al seu torn deixen traslluir algun tret biogràfic, com és el seu lloc de procedència, Eivissa, un dels territoris més assetjats pel turisme a l’estat espanyol.

L’elecció formal en la construcció de les peces d’aquest vídeo ens condueix a preguntes com ara quin tipus de significat s’obté retallant, interposant, desmuntant, ajuntant així les imatges amb temps cronològics dispars? I la seva resposta: evidenciar les discontinuïtats temporals que ens ofereix la pròpia imatge, així com el muntatge de diferents moments històrics, ens revela una representació del territori més complexa. D’aquesta manera la investigació duta a terme per l’artista s’orienta a com la política postcolonial va canviar el paisatge de l’illa, sobretot en com la seva imatge es projectava a l’estranger, aconseguint desvetllar, a través de la repetició dels mateixos motius i llocs en els dos vídeos, algunes de les paradoxes d’aquesta construcció: en les filmacions es mostra com s’utilitzen monuments i restes colonials de l’imperi espanyol com atractiu turístic, apareixen imatges del port de Sant Joan per la qual abans entraven els galions dels colons i ara es reben els creuers, també trobem elements arquitectònics -entre altres- com la fortalesa, element indispensable per a la defensa d’un territori i que ara s’ha convertit en una postal.

Algunes de les qüestions tractades a El Segundo Viaje també ens tornen la mirada cap a certes problemàtiques d’actualitat de l’context en què s’exhibeix el projecte: Barcelona i el Museu Frederic Marès. Per la seva banda Barcelona en ple debat sobre la viabilitat de l’turisme com a activitat en la que sustenta principalment la seva economia i el museu localitzat en ple barri Gòtic, una de les zones que la pressió turística més s’ha transformat en els últims anys. És per això queEl Segundo Viaje ens convida a interrogar-nos sobre com es representa la ciutat, com es regeix un model de ciutat del capitalisme tardà la imatge és la d’un territori espectacle i la transformació urbanística s’ha ocupat d’ordenar la seva enredada cartografia medieval, de la expulsió dels veïns, de la fustigació a immigrants sense papers i de la construcció de botigues, restaurants i hotels per al consum dels turistes. També ens fa preguntar-nos sobre la pervivència dels monuments colonials en el paisatge de la ciutat i com a part dels seus circuits turístics.

Blanca del Río