És aquí on les cultures s’entremesclaven i tocaven el món que les envoltava. Un lloc entre el misticisme i la militància on es conserven vestigis d’història antiga, de rituals i d’estats. Una terra que ha estat a l’epicentre del conflicte durant més d’un segle, on el vessament de sang i la violència –de la qual els homes en són testimonis i en formen part– semblen gairebé endèmics. El resultat de les lluites a l’Afganistan, el camp de batalla per procuració, és impossible de predir, només els valents o els necis poden endevinar el seu futur. Aquests nens i el país al qual pertanyen, poden escapar del dolor col·lectiu per la pèrdua i la deformació històrica dels destins humans, per sobreviure? La violència continua sent aterridora, quan té lloc cada dia? El ressò dels esdeveniments, tant llunyans com recents, com pot ser polític i poètic, i com es desencadena la memòria personal?
Aziz Hazara conta la seva història, reflectida aquí notablement a través de la lent només masculina d’aquests nens en el camí cap a l’adultesa (i la participació en els mateixos processos formatius de la violència i el trauma), amb una modèstia impressionant. Transforma i transcendeix la memòria personal i col·lectiva per reclamar el que és nacional com alguna cosa més que els objectes i les imatges identificables a l’instant que s’ha acostumat a veure a Occident. Les seves obres troben un equilibri entre la immediatesa visual i el comentari social, convertint-se alhora en immediates i monumentals. L’artista utilitza una forma de narració sorprenentment serena per explorar el sofriment i la lluita al seu Afganistan natal. Les accions que prepara per a la càmera, amb l’ajuda de jocs infantils, parlen per si mateixes mentre exploren la relació entre els joves i els llocs traumàtics que s’han convertit en el seu pati d’esbarjo. Per comprendre el treball d’Hazara cal buscar-ne el significat en el silenci col·lectiu i en els espais en blanc que romanen en les versions oficials d’aquesta narració compartida. Cal mirar més enllà del que es veu a les pantalles que es tenen davant; cal buscar el que manca en la narrativa que es creu saber.
Artistes: Aziz Hazara
Sona Stepanyan és conservadora de la Armenia Art Foundation (Erevan) i cofundadora i membre de l’estudi curatorial Triangle (Moscou). Anteriorment va treballar al departament educatiu del Garage Museum of Contemporary Art. Es va graduar a l’escola curatorial Svobodnie Masterskie, en l’Institut UNIC i en la Universitat Pedagògica Estatal de Moscou. Entre les seves exposicions independents hi ha: Project with a Accent (2014), Ward Number Laughter (MMOMA, 2013).
Darrera actualització: 21 d’octubre 2020
Hilde Teerlinck és la CEO/Directora Artística de la Fundació Han Nefkens. De 1994 a 1999 va ser coordinadora del Pavelló Mies van der Rohe a Barcelona, on va convidar a artistes de renom com Jeff Wall, Panamarenko, Dominique Gonzalez-Foerster i Thomas Ruff a realitzar intervencions específiques per al lloc. Poc després, es va traslladar a Perpinyà, on va fundar un centre d’art vinculat a l’École de Beaux-arts. El 2002 va ser nomenada directora del Centre Rhénan d’Art Contemporain (CRAC Alsace) a Altkirch, i del 2006 al 2014 va ser directora del FRAC (Fonds Régional d’Art Contemporain) Nord-Pas-de-Calais, on va desenvolupar un nou edifici amb els arquitectes Lacaton & Vassal. Ha comissariat nombroses exposicions a tot el món i ha format part dels equips curadors de la Biennal de Beaufort 2016, el Palais de Tokyo a la Biennal de Lió 2015, la Triennal de Kortrijk 2018-2024, entre d’altres. Recentment, va ser la comissària del Pavelló de Bèlgica a la 59a Biennal de Venècia amb Francis Alÿs l’any 2022. És assessora i membre del consell de diverses institucions i fundacions internacionals.