Curiosa. Desorientada però present. Activament aquí. Diuen que el temps dictamina comportaments, que un temps i un lloc determinen les nostres relacions. I penso en un temps que sempre és l’entremig d’alguna cosa, que mai es tanca, sinó que és un tancament que queda camuflat, derivant en una acumulació d’experiències, en reverberacions que es donen al joc.

I també penso en una formiga que per error entra a la motxilla d’algú i que de cop es troba en un altre lloc. Sense terra, lluny del formiguer i que busca i rebusca pel marbre de la cuina, fent-se guiar per les seves antenes. Quasi cegues, orientades pel tacte. És així com jo habitaria el temps en un altre planeta? Conduïda pel meu cos, per les meves antenes?

El projecte “Marcial” explora el desig cap a un possible futur. Especulant entorn la possibilitat migratòria davant un món que hem ferit, Matilde Amigo es veu interpel·lada per les recents investigacions del planeta Mart com a un lloc per ser habitat. Partint d’aquesta creença com a premissa, l’artista inicia un “Programa de entrenamiento para habitar Marte” per tal d’aprendre a viure i a vincular-nos afectivament en altres mons.

A “Believe II” l’artista se’ns mostra en un espai eteri del qual en desconeixem el temps i el lloc.  Posant el cos al centre, la seva pràctica es desenvolupa en una acció dialèctica amb l’entorn, iniciant una sèrie de gestos i relacions específiques amb la singularitat de l’espai. Sense seguir una coreografia prèvia, el cos apareix com un agent de present.

Quines relacions reproduirem en un futur? Com el sistema de creences individuals i col·lectives contribueixen a generar imaginaris i desitjos? Podem posar en dubte les nostres creences?