L’accés a l’exposició és gratuït; totes les activitats del programa requereixen inscripció prèvia. Més informació properament.
Desitjava veure alguna cosa en ple dia, em sentia fart de la complaença i la comoditat de la penombra; sentia un desig d’aigua i d’aire pel dia. I si veure era el foc, exigia la plenitud del foc, i si veure era el contagi de la bogeria, desitjava bojament aquesta bogeria.”
(Maurice Blanchot, La Folie du jour )
Surt el sol, resplendeix la flama d’una espelma, el pols elèctric escalfa els filaments d’una bombeta i els projectors s’encenen. El motor de les màquines comença a omplir l’espai fins a fondre’s amb el so de la sala contigua, buida i negra. Els aparells segueixen funcionant sense interrupció, ara il·luminats per la pròpia llum que expulsen, com antigues peces de museu col·locades sobre les seves peanyes.
Les primeres formes apareixen. I si veure era el foc… una incandescència de llums i d’ombres abocades a extingir-se, veritat preciosa però passatgera, centelleig efímer. Les seves flames il·luminen el món, l’enlluernen, el toquen, i en cremar en converteixen en cendres la imatge. Metàfora de la mirada foc, del moviment incessant dels cossos, de les metamorfosis de la visió segons la presenten la parella d’artistes. Com una espelma. Escriu Georges Didi-Huberman que la imatge crema i en ella el temps es fon, doncs “en la imatge és el temps qui ens mira”, som per igual davant tots dos.
Llum i temps constitueixen la matèria prima de les seves creacions. La manipulació artesanal d’aparells analògics i pel·lícula fotosensible, la consciència plena del dispositiu i els gestos cinematogràfics determinen l’obra, els ritmes i processos creatius. Es tracta d’una opció metodològica conscient moguda pel desig de continuar explorant les possibilitats plàstiques, els usos poètics i el potencial crític d’una tècnica i una estètica considerades obsoletes a l’era digital.
La llum torna el món visible. El que és perceptible enganya, però l’invisible a penes existeix. Hegemonia de la visió en la cultura moderna. Valentina Alvarado i Carlos Vásquez treballen els enquadraments, interposen filtres i lents, mecanismes de mediació entre la seva càmera i les coses per desnaturalitzar la percepció en un intent de renovar la mirada. Des del seu projecte anterior Paracronismes, exploren la possibilitat de pensar, dins la imatge, la nostra relació amb un altre temps, o més aviat la coexistència de temporalitats heterogènies sacsejant la idea d’una successió cronològica lineal. La imatge és així una memòria, muntatge d’estrats superposats que irromp en una lluïssor, com diria Walter Benjamin, a l’instant de ser convocat. Passat i present són contemporanis, com la a seva pràctica fílmica.
Presentem un projecte de naturalesa experimental que recull les exploracions plantejades a Paracronismes I i II juntament amb una instal·lació imaginada especialment per al nostre espai expositiu. I si veure era el foc suggereix així una continuïtat natural entre aquesta sala i la de cinema, combinant una mostra permanent de cinema expandit amb sessions performatives efímeres a partir de projeccions en 16mm i S8mm i d’improvisacions sonores. Experiències diferents però complementàries que ens conviden a replantejar-nos les possibilitats mateixes del cinema i el lloc que ocupem com a espectadores.
I si veure era el foc…
Valentina Alvarado Matos és una artista la pràctica de la qual explora la imatge en moviment, centrant-se en la diàspora, el paisatge i el gest. La seva obra s’ha exhibit en espais com La Virreina Centre de la Imatge, La Capella, el V&A Museum, Artium, la Biennal LIAF, el Festival de Cinema de Pesaro, l’IFF Rotterdam, la Viennale, la SFCinematheque, Punto de Vista, Docks Kingdom, Ambulante, el LOOP Festival, la Filmoteca de Catalunya, entre d’altres.
Ha estat artista resident a VSW Rochester, Hangar, La Escocesa, Matadero Madrid i Cultura Resident. Compagina la seva pràctica artística amb la docència, impartint classes i tallers en diverses institucions.
Algunes de les seves pel·lícules formen part del catàleg de Light Cone, Archivo XCèntric i HAMACA.
Carlos Vásquez Méndez (n. 1975, Santiago de Xile) viu i treballa a Barcelona. És artista visual, cineasta i investigador. Li interessa la relació entre l’art i el document, els discursos sobre la representació del real i el paper de l’artista com a historiador crític. A través de la seva pràctica, ha investigat l’obsolescència com a discurs estètic-polític o com a arqueologia dels mitjans, especialment el cel·luloide, material amb el qual ha desenvolupat la major part de la seva obra.Les seves obres cinematogràfiques s’han projectat a Jeonju, FIDMarseille, Mar del Plata, First Look, Cineteca Mexicana, OpenCity, Process, Black Canvas, BPI/Centre Pompidou, entre altres. Ha rebut el premi Joris Ivens/Centre National des Arts Plastiques al Cinéma du Réel (França) el 2016 i el Premi de l’Alcalde a Yamagata (Japó) el 2019.
Les seves instal·lacions i performances cinematogràfiques s’han exposat al Virreina Centre de la Imatge, La Capella, Filmoteca de Catalunya, Fabra i Coats i Arts Santa Mònica. La seva obra forma part del catàleg Light Cone.
Carolina Ciuti is a contemporary art curator and researcher in the fields of visual and performing arts. She holds a BA in History and Preservation of the Artistic Heritage from the University of Florence (2009-2012) and an MA in Contemporary Art from the Sotheby’s Institute of Art in London (2013-2015). During her university training, she collaborated with the Collezione Gori: Fattoria di Celle (Pistoia) and the artists residency Villa Lena (Pisa), being respectively in charge of the educational proposals, the guided tours and the assistance to the director. She currently serves as artistic director of the LOOP video art festival in Barcelona, where she started working in 2015 as a curator. At LOOP, she has produced exhibitions, film programmes and performances by internationally recognised artists such as: Regina de Miguel, Agnes Meyer-Brandis, Aleksandra Mir, Muntadas, Steina and Woody Vasulka and Anton Vidokle. She curated the group exhibitions And If Seeing Was Fire (Filmoteca de Catalunya, Barcelona, 2020), One Day I Stumbled Upon A Meteorite (Fabra i Coats – Contemporary Art Centre of Barcelona, 2019), PRODUCE, PRODUCE, PRODUCED (Real Cercle Artístic, Barcelona, 2018), the projects Francesca Banchelli: Before The Name (MACBA, Barcelona, 2016) and TRANSEUROPE EXPRESS (OfficeCafè, Pistoia, 2015), as well as the video programmes presented by LOOP at Cinéphèmère-FIAC Paris (editions 2017, 2018, 2019). She edited the publications One Day I Stumbled Upon a Meteorite (exhibition catalogue, stuffinabook, 2020), I Have A Friend Who Knows Someone Who Bought a Video, Once (LOOP Barcelona, Mousse Publishing, 2016) and Before The Name: a book on an itinerant performance project. (RAM Editions, 2018). Ciuti is a permanent collaborator of the magazine of contemporary culture La Maleta de Portbou and she frequently contributes to the art catalogues of the publishing house Istituto Italiano Edizioni ATLAS. In 2017, she co-founded the art collective CRiB to create hybrid projects straddling the visual arts, theatre and performance. Whether through writing, curating, or research, all of Carolina’s projects denote a deep interest in the notion of ‘time’ in all its facets, its representation in the philosophical and cultural sphere, and its influence on the construction of identities.
Last update 3rd October 2020
Marina Vinyes Albes és llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on també es va especialitzar en Estudis de Cinema i Audiovisuals Contemporanis. Posteriorment, va estudiar Disseny de Projectes Culturals a la Sorbonne Nouvelle-Paris 3, desenvolupant així la seva vida professional entre Catalunya i França. Des del febrer de 2020 és cap de programació, serveis educatius i exposicions a la Filmoteca de Catalunya de Barcelona. A París, ha estat professora a la Faculté des Lettres de la Universitat de la Sorbona, on prepara la seva tesi doctoral, i ha treballat al departament de projectes artístics del Jeu de Paume, on ha comissariat nombrosos cicles cinematogràfics entre el 2013 i el 2018 i l’exposició de videoinstal·lacions Omer Fast. Le present continue (2015). A Barcelona, ha col·laborat amb l’EUROM (The European Observatory on Memories), el CCCB, l’Open City Thinking Biennale, l’ICUB, la Biennal d’Art Contemporani del Maresme i la Fundació ‘la Caixa’ en l’organització de seminaris, programes de cinema. i activitats culturals. El 2013 va rebre el Premi Internacional Walter Benjamin Memorial pel seu assaig inèdit Usos i abusos de la imatge en l’univers audiovisual de la Shoah (Uses and Abuses of the Image in the Audiovisual Universe of the Shoah, Documenta Universitària, 2015).