El primer llargmetratge de Piavoli és una simfonia visual i sonora entorn la naturalesa i els seus habitants: homes, animals i plantes. Marcada pel ritme de les estacions i els secrets del planeta, és un film únic, sense diàlegs ni música, que el cineasta va rodar als voltants del llac de Garda, on mostra l’evolució biològica i els aspectes fonamentals de la vida (el joc i l’amor, el treball i el descans, la convivència i l’agressió) com a fragments d’un equilibri còsmic fascinant. “Un poema, un viatge, un concert de la naturalesa, l’univers, la vida. Una imatge diferent de la que sempre veiem” (Andrei Tarkovski).
Franco Piavoli va néixer el 1933 a un poblet de la Llombardia anomenat Pozzolengo i, sense moure’s d’aquesta regió, ha esdevingut un autor universal gràcies a una mirada refinada i molt personal sobre el seu entorn rural i el comportament ancestral de l’home.
El seu cinema, apreciat per Ermanno Olmi, Andrei Tarkovski, Jean Rouch, o Stan Brakhage, abarca aspectes transcendents de l’existència com la infància, la vellesa, l’amor o la solitud; transmet amb lirisme el pas del temps a través dels cicles de la vida i de les estacions, té la voluntat de plasmar l’equilibri harmoniós de la naturalesa i de redescobrir amb nostàlgia la bellesa dels paradisos perduts, de la vida senzilla.
Amb només cinc llargmetratges i un grapat de curtmetratges fets amb la minuciositat i la paciència d’un artesà (ell mateix escriu, dirigeix, fotografia i munta les seves pel·lícules), Piavoli barreja hàbilment el documental i la ficció, i explora, sense necessitat de diàlegs, el misteri del món que ens envolta, amb una càmera molt atenta a la poesia intrínseca dels moviments, de les llums i dels sons que ens ofereix el batec de la natura.