Existeixen formes de desorientació que no es relacionen tant amb trobar o buscar una direcció en l’espai o el temps com amb l’experiència d’una pèrdua de sentit més difusa i profunda. Lluny de tractar grans gestes èpiques, Palau de vent és una exploració de la qüestió de la desorientació, un desencaix vital que es viu com individual però que en realitat és compartit, i que deriva del desajust que es produeix en comprovar que els relats que estructuren les nostres vides són una mena de profecies contemporànies, caduques però vigents, que mai acaben de complir-se. El projecte videogràfic adopta de forma lliure l’estructura d’una tragèdia clàssica, on una protagonista sense rostre transita per un paisatge nocturn, com en un somni, i la narrativa sembla suspesa en el temps, sense un desenllaç i sense lliçó moral. A mode de cor, l’acompanyen tres personatges dubtosos i esquius, fruit de la revisió de la figura de la sirena mitològica: veus que representen alhora el coneixement, l’atracció i el perill, però també la possibilitat de traçar un sentit i una cardinalitat pròpies.