Ménagerie és un terme francès que podria traduir-se com a «casa de feres», «exhibició de feres» o «alberg de feres» i que designa un lloc històric destinat a albergar i presentar animals salvatges en captivitat, sota tutela humana; en general, la majoria dels animals allà exhibits eren exòtics tenint en compte el lloc en què es trobaven.

Fito Conesa i Siddarth Gautam Singh plantegen trencar aquesta idea antropocèntrica de catalogar, amuntegar i voler posar un ordre totalment inquisitorial a allò natural, com qui en una fotografia empresona un moment i renega de la sinestèsia invisible.

A mitjans del segle XX el compositor francès Olivier Messaien ja ens va plantejar (segurament sense coneixement d’això) una altra manera d’abordar aquesta idea de classificar la natura i congelar el temps. En el seu Catàleg per a ocells es va acostar a una nova possibilitat d’abraçar la natura, un intent poètic per establir algun tipus de registre sonor de melodies i càntics d’ocells traduïts a llenguatge musical, gairebé com quan taral·lareges una cançó i després intentes treure maldestrament la melodia en un piano.

Aquesta Ménagerie contemporània es presenta com un cadàver exquisit d’éssers que habiten indistintament el passat, el present i que segurament són els que dibuixin el futur. Imaginem per un moment (i en un exercici de concentració radical) que dins del permafrost o gel fòssil també s’amaguen noves possibilitats, el gel que acceleradament esdevé aigua no sols conté antics bacteris i éssers, sinó que potser (i en un context de positivisme extrem) aquestes espècies congelades en el passat seran les que reorganitzaran el futur.

Ens proposen un recital de sons antics, iridescències i un ecosistema nou que es formalitzarà en un espectacle que durant una hora ens presentarà diferents capítols d’aquests éssers i narratives no humanes.