La llista de representacions culturals occidentals al voltant de l’amor i les passions seria infinita: des de la mitologia grega i les seves tragèdies, passant pel cristianisme escolàstic, l’amor cortès, l’edat d’or, el romanticisme del segle XVIII i part del XIX, fins a les expressivitats culturals més populars o alternatives del nostre temps, hi ha testimonis dels danys causats per alguna idea d’amor.

En l’àmbit del real, continuem patint per culpa de creients que exterminen l’altre en nom de l’amor a un Déu; de tots els nacionalistes que segueixen llançant-se en la destrucció mútua per amor a alguna pàtria o nació; adolescents que interpreten trets gelosos com a signes de l’amor vertader; la mare que mata els seus fills perquè no pateixin; revolucionaris que donen la seva vida o la prenen per amor a alguna idea de revolució social; o l’amant que decideix matar el seu estimat (o viceversa) al adonar-se que està perdent el seu amor.

Quina és la responsabilitat de la cultura en tots aquests paradoxes? Quantes situacions dramàticament preestablertes hem viscut a les nostres històries d’amor? Quins plaers o fantasmes s’amaguen darrere de la màscara de les creences que envolten l’ideal de l’amor? Podria ser que la causa principal dels conflictes socials no sigui l’odi, sinó un excés d’amor cegament passional? Quins efectes tindria la desidealització de l’amor en l’ordre social? I en nosaltres?

A l’exposició Paraules d’Amor, Núria Güell, a través d’una acció inaugural, una projecció en vídeo i una festa de cloenda amb música en viu, qüestiona les representacions establertes i els mandats culturals apresos al voltant de l’amor apassionat i les seves conseqüències.