VIDEOCLOOP Menu
Loop

Reclamant l’eco

3 — 20 novembre 2022

— En el marc de la proposta 'INTERFÍCIE: la frontera comuna entre videoart, música i so'

Cecilia Bengolea, 'Dancehall Weather' 2017. Still courtesy of the artist.
Cecilia Bengolea, 'Dancehall Weather' 2017. Still courtesy of the artist.
En ocasió de la seva primera col·laboració amb el Museu de la Música de Barcelona, el festival LOOP presenta dues propostes expositives que, des de perspectives molt diferents, indaguen el terreny comú entre videoart, música i so.

D’una banda, el recorregut vídeo-gràfic Reclamant l’eco, amb obres d’artistes nacionals i internacionals que reivindiquen i celebren el caràcter comunicatiu de l’experiència musical.

Obres presentades:

Reclamant l’eco

Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979)
Dancehall Weather, 2017
10 min 28 sec

Fito Conesa (Cartagena, 1980)
El Reparo, 2021
5 min

Carles Congost (Olot, Girona, 1970)
Wonders, 2016,
15 min 

Marco Godoy (Madrid, 1986)
Reclamar el eco, 2015
5min 25 sec

Adrian Melis (La Habana, 1985)
Glorias de un futuro olvidado, 2016
15min

Teresa Serrano (Ciudad de México, 1936)
Amapola, 2017
2 min 15 sec

Al llarg dels segles s’ha debatut molt sobre el significat de la música i de la composició com a formes lingüístiques. Tot i que resultaria complicat afirmar la universalitat del llenguatge musical sense caure en generalitzacions precipitades, es pot dir que la música també és una eina de comunicació, amb els seus codis específics d’expressió i representació, una entonació i un vocabulari propis.

Com en el cas de la varietat lingüística (dialectes) per distingir els parlants d’un mateix idioma, en àmbit musical també es pot diferenciar entre gèneres o estils diversos. Segons la classificació acadèmica, els factors a tenir en compte en aquest cas serien la ‘instrumentació’, el ‘disseny’ i la ‘intenció’ d’una composició, així com les seves ‘particularitats culturals’ i l”entorn històric i geogràfic’ de la seva producció.

D’acord amb això, es poden identificar gèneres que utilitzen instruments musicals clàssics o acústics, i d’altres que estan produïts de manera virtual, amb matisos electrònics i sintetitzadors; hi ha gèneres que són una barreja de músiques diferents, i d’altres que en reivindiquen el purisme. Alguns segueixen una partitura exacta i d’altres es basen en la improvisació. Hi ha composicions pensades per acompanyar el cant o el ball, així com per causar moments de recolliment i reflexió. Hi ha la música tradicional o popular, així com l’evangèlica o religiosa. Hi ha ritmes fruit de moviments juvenils d’oposició al sistema, així com lletanies repetides a un sant o melodies de reivindicació obrera.
Com vol mostrar aquesta selecció de vídeo, podríem dir que la música és un fenomen híbrid, divers, plural, heterogeni, però present a la quotidianitat o a la memòria de cadascú. Una eina de comunicació amb un fort caràcter polític, social, litúrgic, visionari o d’entreteniment.

Així, a El Reparo (2021) de l’artista Fito Conesa (Cartagena, 1980), escoltem un cant dirigit a la seva terra d’origen i a la zona minera de La Unión; ia Reclamar el eco (2012) de Marco Godoy (Madrid, 1986) els lemes pronunciats a les manifestacions de protesta a Espanya. Amapola (2017) de Teresa Serrano (Ciutat de Mèxic, 1936) proposa una trista melodia que celebra la resistència simbòlica de la flor davant segrest per la xarxa de narcotràfic a Mèxic, mentre que Glorias de un futuro olvidado (2016) d’Adrian Melis ( L’Havana, 1985) presenta un grup de dones que recorden el seu passat a l’època de la Cuba Capitalista a través d’unes cançons. D’altra banda, Wonders (2016) de Carles Congost (Olot, Girona, 1970) fa servir recursos propers al biopic musical i de la performance per reflexionar sobre les repercussions socials i personals de l’èxit i el fracàs; i Dancehall Weather (2017) de Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979) proposa una barreja de diversos vídeos coreogràfics filmats entre el 2014 i avui, on la música de dancehall constitueix un important moment d’afirmació i agregació.

Podríem reafirmar, doncs, que el significat (o interpretació) que s’atribueix a la música té a veure, essencialment, amb l’horitzó cultural des del qual es produeix o s’escolta, però que la seva existència es constata de banda a banda del planeta, com una ressonància, una repercussió, o un reflex continu. Un ressò infinit més enllà de temps i espai.

Cecilia Bengolea

1979, Buenos Aires

Cecilia Bengolea

Cecilia Bengolea és una artista multidisciplinar que treballa amb el vídeo, la performance i l’escultura, la pràctica de les quals se centra en la investigació antropològica de formes de dansa comunitària contemporànies i arcaiques. El seu interès gira al voltant de la nostra relació amb la natura, els elements, les creences animistes i la figuració coreogràfica. Utilitza la col·laboració per construir un cos més ampli de treball mentre percep la dansa i la performance com una escultura animada que permet convertir-se tant en subjecte com en objecte dins del seu propi treball.

Carles Congost

carlescongost.blogspot.com.es

1970, Olot, Girona

Carles Congost

Artista interdisciplinari, Carles Congost llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ​​1994. El treball de Carles Congost combina diferents suports com el vídeo, la música, el dibuix i la fotografia. En la seva obra hi ha constants referències al món del còmic, la música de consum, el cinema fantàstic i la cultura televisiva. El caràcter decididament poc tecnològic dels seus primers treballs va anar desapareixent passant a produccions que destaquen per la seva complexitat tècnica. Ha exposat en alguns dels centres i galeries d’art més importants tant a escala nacional com internacional, com ara el MoMA, Palais de Tokyo, Fundación Miró, el MNAC Reina Sofía i l’Hamburger Bahnhof de Berlín.

Marco Godoy

1986, Madrid

Marco Godoy

Marco Godoy (Madrid 1986) viu i treballa entre Madrid i Londres. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, ha ampliat els seus estudis al School of the Art Institute of Chicago (SAIC) i és Màster en Fotografia al Royal College of Art, Londres. El 2012 va ser seleccionat a la convocatòria Injuve amb la seva consenqüent exposició a Tabacalera Madrid. L’any següent la seva obra es va incloure en diverses mostres com Matadero Madrid, Dallas Museum of Contemporary Art, Stedelijk Museum s-HertogenboschStädtische Galerie Bremen, Siart Bolívia Biennal 2013. Des de llavors ha participat en biennals, Liverpool Biennial 2014 i prestigioses institucions com Institute of Contemporary Arts (ICA), Londres, Palais de Tòquio, París, Whitechapel, Londres, totes elles el 2015, Centre Pompidou, París, Haus der Kulturen der Welt, Berlín el 2016. El 2018 va presentar una exposició individual a la Sala d’Art Jove gràcies al premi Primera Fase: Programa de Producció Artística Comunitat de Madrid-DKV, a més de participar a «Generacions» a La Casa Encendida.

Teresa Serrano

Ciudad de México

Teresa Serrano

Viu i treballa a Ciutat de Mèxic, Mèxic i Nova York, els Estats Units.

Cap a finals dels setanta, Serrano va començar el seu aprenentatge artístic en el Taller d’Art de Dolores de la Barra, i amb els mestres Javier Arévalo, Robin Bond i José Feher. Des de llavors, la seva activitat artística ha estat incessant i abasta diferents disciplines com la pintura, art-objecte, escultura, el vídeo i la instal·lació.

El treball de Serrano està carregat d’un gran sentit polític que es desprèn del personal, des d’on reflexiona sobre el masclisme i la violència de gènere. L’artista executa metàfores entorn del cos, el domèstic, el femení i les seves diferents opressions, amb una diversitat de materials que van des d’acer, ceràmica, teles, etc.

Serrano ha realitzat nombroses exposicions individuals en museus i galeries com el Museo Amparo, Puebla; Museo Marco de Monterrey, México; Sala de Arte Público Siqueiros, Ciudad de México; Laboratorio Arte Alameda, Ciudad de México; Michael Kohler Arts Center Sheboygan, Wisconsin;i  Museo de Arte Moderno de Buenos Aires. En exposicions col.lectives cal destacar les mostres al Museo del Barrio, New York City; Centro Pompidou, París; Seoul Museum of Art, Seoul; i Museo Reina Sofía, Madrid.

Adrian Melis

adrianmelis.com

1985, La Habana

Adrian Melis

Adrian Melis, amb base entre Cuba i Europa, és ex resident de la Rijksakademie van Beldeende Kunsten d’Amsterdam (2014/2015). El 2010 es va graduar a la Universitat d’Art (ISA) de l’Havana, Cuba i entre 2006/2008 va participar en la Càtedra d’Art Conductual dirigida per Tania Bruguera.

Des de 2010 el seu treball ha estat representat per ADN Galeria a Barcelona on ha realitzat quatre exposicions individuals: Memòria selectiva (2018), Línia de producció excedent (2015), Temps per relaxar-se (2013) i Noves estructures de producció (2012). Les dues primeres exposicions que van tenir lloc el 2012 i 2013 van rebre el Premi Art Nou de l’Associació de Galeries de Barcelona i el Premi GAC a la Millor Exposició a una Galeria Privada de Barcelona, ​​respectivament.

Algunes exposicions individuals destacades inclouen: El silenci absolut no existeix, 2017, Fundació Cerezales Antonino i Cinia (Cerezales, Espanya), El valor de l’absència, 2013, Kunsthalle Basel (Suïssa); STOCK, 2014, Museu d’Art Modern, MES (Santander, Espanya), Noves estructures de producció, 2013, Adn Galeria (Barcelona, ​​Espanya).

Darrera actualització: 28 d’octubre de 2020.

Fito Conesa

1980

Fito Conesa

Fito Conesa es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, ciutat on viu i treballa. Amb una obra polièdrica que abasta la instal·lació, el vídeo y l’exploració sonora, algunes de les seves obres es plantegen com una exposició del propi artista i del seu context geogràfic d’origen; d’altres incorporen diversos elements de la història cultural i del món contemporani; i d’altres analitzen amb detall allò quotidià.

Des de 2008, ha exposat en espais com l’Aparador del Museu Abelló de Mollet del Vallès (2008), CaixaForum de Tarragona (2009), Centro Cultural Español de Santo Domingo, República Dominicana (2014), La Naval de Cartagena (2015) i Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona (2018). La seva obra es troba en col·leccions com la de la Fundació Banc Sabadell, la Universitat de Granada, l’Ajuntament de Valls i el MACBA de Barcelona.