Martin Arnold (Viena, 1959) deconstrueix escenes de pel·lícules clàssiques de Hollywood en petits fragments que alenteix i repeteix de forma frenètica. El resultat és una seqüència de loops que alteren la continuïtat del material original i el desposeeixen del seu sentit narratiu. A través d’aquest radical procés d’estranyament i desnaturalització de la relació entre so i imatge, l’escena es transforma en un gag d’aires dadaistes on les accions dels personatges adquireixen nous i sorprenents significats. Així, l’escena de l’esmorzar familiar que Arnold deconstrueix a Passage à l’acte (1993) es converteix en un intercanvi violent de cops i monosíl·labs entre els protagonistes del film. D’una manera similar, a Alone. Life Wastes Andy Hardy (1998), la seqüència que mostra el petó d’un fill a la seva mare deixa de semblar tal cosa per transmetre un tipus d’afecte molt diferent a l’afecte matern-filial.