Emmarcada dins de la proposta més àmplia i descentralitzada The bee who forgot the honey [L’abella que es va descuidar la mel], Línies de fuga proposa una reflexió centrada en la dimensió històrico-política i social de la noció de paisatge. El concepte ‘paisatge’ s’entén, en aquest cas, com un imaginari comú, com un element que es presenta alhora com allò que ens construeix i allò que construïm, com a societat i com a ciutadans. Una exposició col·lectiva en què cadascun del artistes adreça problemes contemporanis relacionats amb l’ecologia, el transhumanisme o el valor de la imatge.

Tal com ocorre amb una línia de fuga —sempre visible però també inassolible (alhora ideal i impossible)—, el paisatge se’ns presenta com allò que alhora destruïm i protegim, allò que busquem però no trobarem mai, un obstacle que ens limita però que, de tant en tant, sense saber molt bé per què, som capaços de superar. Un acostament a la manera en què l’home aborda el paisatge o com aquest últim es converteix en el reflex d’una ideologia, un imaginari o una intimitat.