El vídeo, tal com li va ocórrer a la fotografia a la fi dels anys 80 i principis dels 90, ha fet gala d’una ràpida assimilació en el sistema de l’art. Si la fotografia va veure com se la equiparava amb els patrons de valorització propis de la pintura, el vídeo tampoc ha estat aliè a una ràpida incorporació al mercat de l’art. I no sols això, sinó que les seves condicions tècniques estan alterant les característiques dels nous projectes museístics. Les transformacions introduïdes per aquesta nova tipologia d’obres han estat ràpidament naturalitzades per les institucions de l’art pròpies del segle XXI.
Carles Guerra, artista, crític d’art i comissari independent ha reunit diverses obres procedents de col·leccions privades. Els vídeos i les entrevistes realitzades a un bon nombre de col·leccionistes del nostre país donen compte dels termes amb els quals s’assimilen les peculiaritats d’aquest mitjà que des dels anys 70 s’incorpora massivament al sistema de l’art.
Les obres i les converses gravades s’exposen unes al costat d’altres a les sales del Museu Lázaro Galdiano, de manera que comparteixen el mateix suport audiovisual i suggereixen que la producció artística associada a aquest mitjà i els debats sobre ella discorren pels mateixos canals. Els fons del Museu Lázaro Galdiano es converteixen així en l’escenari d’una col·lisió de règims estètics que posa en evidència algunes de les transformacions més recents del camp de l’art, en el qual les obres promouen temporalitats alternatives així com noves maneres de concebre el patrimoni, cada vegada més pròximes a una economia de caràcter immaterial.
Les obres d’Eulàlia Valldosera, Itziar Okariz, Allora & Calzadilla, Mario García Torres, Willie Doherty, Zhou Tao, Allan Sekula, Bruce Nauman, Erick Beltran, Javier Peñafiel, Patricia Dauder, Francis Alys, Fiona Tan, Douglas Gordon, Paul McCarthy, Ignasi Aballí, Gilda Mantilla i Raimond Chaves y Emily Jacir despleguen els múltiples usos del vídeo: des de les pràctiques documentals al testimoniatge d’accions artístiques, així com diferents versions del videoart. Les col·leccions a les quals pertanyen aquestes obres actuen com a contenidors que influeixen obertament en el valor i els significats originals de cada orba. A través d’elles, uns promouen activismes de diferent signe i uns altres es decanten per configuracions de la col·lecció més personalitzades.
En qualsevol dels casos, l’economia d’accés al vídeo ha propiciat la creació de conjunts patrimonials amb una logística d’emmagatzematge i distribució molt més avantatjosa que la d’altres modalitats d’objecte artístic. Entre els nombrosos col·leccionistes que han contribuït a aquest projecte es troben Alicia Aza, Teresa Sapey, Juan Várez, Estefanía Meana, Roser Figueras y Josep Inglada (Cal Cego), Josep Maria Lafuente, Han Nefkens, Ella Fontanals-Cisneros, Enrique Ordóñez, Emilio Pi & Helena Fernandino, Carlos Rosón, Sisita Soldevila, Carlos Vallejo i Wendy Navarro, Jaime Sordo, Joan Boneti Ernesto Ventós.
Carles Guerra parla sobre l’exposició:
Artistes: Allora & Calzadilla, Ignasi Aballí, Francis Alÿs, Erick Beltrán, Patricia Dauder, William Doherty, Mario GArcía Torres, Douglas Gordon, Emily Jacir, Gilda Mantilla & Raimond Chaves, Paul McCarthy, Bruce Nauman, Itziar Okariz, Javier Pañafiel, Allan Sekula, Fiona Tan, Zhou Tao, Eulàlia Valldosera,
Carles Guerra (1965) és crític d’art, docent i investigador. Ha estat director de la Fundació Antoni Tàpies (2015-2020), conservador cap de Museu d’Art Contemporani de Barcelona MACBA (2011-2013), Director de La Virreina Centre de la Imatge (2009-2011) i Director de la Primavera Fotogràfica de Catalunya (2004). Entre les exposicions que ha comissariat destaca “Després de la notícia. Pràctiques documentals postmèdia” (2003), “Antifotoperiodisme” (2010), “1979. Un monument a instants radicals” (2011), “Ahlam Shibli. Dead” (2012), “Xavier Ribas. Nitrat” (2013), “Harun Farocki. Empatia ” (2016), “Oriol Vilanova. Diumenge” (2017), “La plaz aplazada” (2017), “Allan Sekula. Sísif col·lectiu” (2017), “Susan Meiselas. Mediacions” (2017) i “Ariella Aïsha Azoulay. Errata” (2019). És professor associat de la Universitat Pompeu Fabra i ha format part de l’equip docent del Center for Curatorial Studies CCS de Bard College.
14 novembre 2020