Vet ací l’objecte en tota la seva esplendor; un arxiu de cossos queer, un arsenal de troballes dissidents, una capella d’entitats menyspreades, un gabinet de matèria desobedient. L’escepticisme envers allò anomenat inanimat, —‘sense ànima’—, artificial o immaterial s’està revisant en l’edat del realisme agencial; un camp proposat per la física-teòrica Karen Barad. La digitalitat verament no té pes? L’objecte i allò artificial verament no experimenten afecte? Són muts de debò? Segons la física, som tots éssers sotmesos a les mateixes forces fonamentals, des de les partícules elementals fins als elefants. La unitat bàsica que comparteix l’existència— la sòlida/líquida/biològica/gasosa/mineral— és la vibració i, per tant, la mal·leabilitat de mutar i esdevenir. Constituïm, doncs, una fenomenologia col·lectiva conreada per una potencialitat i afectivitat comuna, un intercanvi dialèctic incessant, una latència frenètica i erràtica. Aquest diàleg és la fricció, el frec incandescent entre subjectes, és un fenomen coral que succeeix a nivells sovint desapercebuts. Guaiteu com el neó vos acaricia, com els centelleigs vos interpel·len, com l’objecte vos parla.