El 27 de setembre de 1957 van tenir lloc una sèrie d’erupcions que podrien haver transformat l’arxipèlag de les Açores. Van començar sota l’aigua i van durar tretze mesos. Vuit dies després de la primera erupció, l’illa de Faial estava completament coberta de cendres. Les conseqüències en van ser devastadores. Al cap de seixanta anys, Patricia Dauder camina sobre les cendres solidificades. Va viatjar a l’illa de Faial durant una residència artística a l’Arquipélago Centro de Artes Contemporâneas de l’illa de São Miguel, a les Açores. Es va trobar a si mateixa caminant sobre les teules de les cases que una vegada havien estat un petit poble i que el 2017 es trobaven exposades a l’erosió causada pels agents atmosfèrics. La catàstrofe va esborrar pastures i cultius, si bé no va causar morts. Les forces de la naturalesa desfermades pel naixement d’una nova illa van deixar les aigües contaminades per les cendres.

Quan Patricia Dauder va visitar per segona vegada les illes de São Miguel i Faial entre el 4 i el 20 de desembre de 2020, es va trobar amb una geografia complexa, no pas per l’aparença del paisatge, sinó per la densitat dels estrats acumulats. Va situar la realització de la seva pel·lícula Insulana (2021) enmig d’aquesta constel·lació.

Els únics fets que relata aquesta pel·lícula no són aquells narrats per la veu en off. El film mostra l’experiència de Dauder caminant sobre cendres sòlides diverses dècades després de l’erupció volcànica que va afectar la zona nord-occidental de les Açores a finals del 1957. Va viatjar a les illes per primera vegada el 2017 i hi va tornar el 2020 per rodar-hi. La pel·lícula fa una transició des d’una austera representació del taller de Dauder fins als llocs afectats pels severs terratrèmols dels quals parla la narració. Es tracta d’un projecte fílmic que uneix treball i acció dut a terme des de l’àmbit estricte de la producció cinematogràfica.