El títol María Elena fa referència a un poble miner del nord del desert d’Atacama, Xile. El poble, situat a la vora de grans dipòsits de nitrats als quals s’hi produïa salnitre, va ser fundat durant la dècada de 1920. En aquest vídeo, que entrellaça imatges concretes amb imatges poèticament abstractes, Melanie Smith crea un retrat molt íntim d’aquesta regió. Hi mostra, sobretot, la forta influència del passat colonial d’algunes regions de l’Amèrica Llatina: el colonialisme com a pare de l’era industrial moderna i com a precursor dels danys al medi ambient causats en l’era de la globalització.

El treball de Melanie Smith abasta una àmplia gamma de mitjans. Tot i produir obres amb referències constants a la pintura, l’artista no es considera pintora. En la seva obra destaca un joc continu entre la farsa (que implica absurd, la burla i la paròdia) i l’artifici (entès com a «artificialitat» o «engany», i, en última instància, com a «artifici de la raó»); conceptes que Smith aplica a la societat contemporània i al que s’ha denominat com a «modernitat barroca». L’artista descriu la seva obra com un «palimpsest gegant», un conjunt de peces confeccionades amb una gran varietat de mitjans que van des del vídeo i la fotografia fins a la pintura i les instal·lacions.

Melanie Smith va néixer al Regne Unit però va establir-se a Mèxic en la dècada de 1990 per fer-hi carrera. Smith va passar de les tensions polítiques i econòmiques de la Gran Bretanya de Thatcher, al Mèxic de 1989. Allà va ser testimoni de l’impacte de la modernització capitalista, la globalització neoliberal, l’hiperconsumisme, el desenvolupament d’una economia informal paral·lela a la fabricació tradicional i els continus fracassos i col·lapses de la modernitat.