En tota biennal sempre hi ha la doble problemàtica de les veus locals i de la posició internacional. Es tracta, d’una banda, d’un escenari indispensable per a la performance, però també pot ser una càrrega intractable. Al llarg de vint anys, la Biennal de Taipei ha maldat per presentar l’art contemporani taiwanès i forjar connexions internacionals. En una mirada retrospectiva cap a aquesta història i partint de la biennal de Taipei del 1996, Yu revisa les declaracions de les exposicions com les paraules d’un cant a cappella. En una referència als sis comissaris homes del passat, Yu va convidar sis cantants professionals perquè interpretessin el seu cant en tres parts, tenor, baríton i baix, en la recepció del Museu de Belles Arts de Taipei, imbuïda d’una intensa atmosfera de modernitat. El cant a cappella era un tipus habitual de música eclesiàstica en els segles xv i xvi que va experimentar un renaixement al segle xix. Aquest gènere musical, que es compon únicament de la veu humana cantant en harmonies, té un efecte purificador sobre l’ànima. Al vídeo, sis homes uneixen tot un seguit de vocalitzacions i declaracions d’acord amb el compàs prescrit. A mesura que la partitura avança i les notes s’entreteixeixen, les harmonies agradables refracten la «identitat de l’art taiwanès» que descriuen les declaracions al local de sostre alt. En acabar la composició amb dues notes, el resultat és una fantasia del jo sobre l’estatus polític de Taiwan en el context de les tendències internacionals actuals.