Per a la seva nova obra, Walking and Talking, Hamza Halloubi va voler rodar una pel·lícula dins d’un museu europeu d’art contemporani. La pel·lícula resultant està estructurada com si fos una carta que un visitant no occidental escriu a una amiga i, en ella, hi descriu les reflexions que va tenint sobre el museu i sobre la relació d’aquesta institució amb el context històric i cultural. En aquesta obra, Halloubi se centra en la relació cultural i d’identitat entre el visitant i el museu. L’obra busca qüestionar l’estatus i la identitat de l’art modern occidental des del punt de vista d’un visitant no occidental.

En les seves obres videogràfiques, Halloubi redueix la imatge a la forma més elemental i parteix de la idea que la realitat és sempre una construcció. En les seves pel·lícules, d’un poder evocador excepcional, l’artista utilitza el llenguatge parlat per crear una altra imatge més. Walking and Talking va ser rodada amb una càmera de mà. El film presenta temes polítics actuals d’una manera poètica, gairebé subtil, i utilitza la veu del lector per guiar l’espectador. Halloubi crea la seva obra a partir de la desconnexió: no es considera del tot marroquí, però tampoc europeu. Això li dóna la llibertat de poder observar el món des d’una perspectiva diferent.

Hamza Halloubi desenvolupa narratives que es despleguen a un àmbit que es balanceja entre documental i ficció. S’apropa a la Història d’una manera poètica que implica temes recurrents com lectura, record i exili. Aquestes narratives, situades en algun lloc entre allò personal i allò col·lectiu, corren en paral·lel a la versió oficial de la història pe qüestionar-la al mateix temps.