The pure necessity parteix de la idea que va tenir David Claerbout de tornar-li el seu comportament original als animals de El llibre de la jungla. Una manera per a l’artista belga de desconstruir la dimensió antropocèntrica del relat de Disney al mateix temps que ofereix una reflexió sobre els mecanismes tradicionals de narració. D’aquesta forma, l’obra juga amb la idea de causa-efecte, trama i acció creant un film de 50 minuts que sembla suspès en el temps, en una espècie de limbe contemplatiu en el qual les expectatives de l’espectador es veuen sempre negades o posposades. Com altres obres seves, The Pure Necessity subverteix la relació clàssica -instaurada per la pintura- entre el fons i la forma per a denunciar la reducció simplificadora de l’entorn natural i els seus habitants a un escenari plagat de figurants al servei d’un protagonista humà.

El paisatge ja no es presenta llavors com un context funcional, plagat de signes el sentit dels quals ve donat per la racionalitat humana sinó com un món obert en el qual els esdeveniments superen un simple acostament de subjecte a objecte, plantejant una obertura existencial -d’allò inabastable- que ressona al llarg de The bee who forgot the honey, l’exposició en la qual s’enquadra aquesta instal·lació a la Casa Vicens.

Durant un període de 3 anys, David Claerbout i un equip d’artistes professionals van redissenyar minuciosament els fotogrames de la pel·lícula original a mà, un per un, i després els van assemblar per crear una pel-licula completament nova i indiferent que contrasta amb l’animació i el ritme de l’obra original. Ara sense fil narratiu, els animals es mouen enmig de la jungla com si la història, banal i absurda, la creessin ells.

Emmarcada dins de la proposta més àmplia i descentralitzada The bee who forgot the honey [L’abella que es va descuidar la mel], Línies de fuga proposa una reflexió centrada en la dimensió històrico-política i social de la noció de paisatge. El concepte ‘paisatge’ s’entén, en aquest cas, com un imaginari comú, com un element que es presenta alhora com allò que ens construeix i allò que construïm, com a societat i com a ciutadans. Una exposició col·lectiva en què cadascun del artistes adreça problemes contemporanis relacionats amb l’ecologia, el transhumanisme o el valor de la imatge.

Tal com ocorre amb una línia de fuga —sempre visible però també inassolible (alhora ideal i impossible)—, el paisatge se’ns presenta com allò que alhora destruïm i protegim, allò que busquem però no trobarem mai, un obstacle que ens limita però que, de tant en tant, sense saber molt bé per què, som capaços de superar. Un acostament a la manera en què l’home aborda el paisatge o com aquest últim es converteix en el reflex d’una ideologia, un imaginari o una intimitat.

Staging Silence (3) is the third and final instalment in a series of autonomous art films by Hans Op de Beeck, all of which have been directed according to the same principles. Two pairs of anonymous hands construct and deconstruct fictional interiors and landscapes on a mini film set of just three square meters in size. These anonymous hands, like a double Deus ex Machina of sorts, decide on the life and death, growth and blossoming or decay of the places that are conjured up.

It is a reflexion on how landscape, and nature in general, has been seen as a metaphysical object by mankind, a world-at-hand (Vorhandenheit) as Heidegger calls it, and the way in which man ‘humanises’ open space in an attempt to create meaning, identity and control. Intimate surroundings become open landscapes in a visual journey through depopulated, enigmatic and often melancholic territories, which are built up and taken down before the eye of the camera. This theatre of landscape acquires its full meaning against the backdrop of the magnificent stage of the Reial Cercle Artístic, in a sort of ironic and beautiful mise en abyme.

The installation is part of the exhibition The bee who forgot the honey.

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona presenta Antiherbst, de Michael Sailstorfer, i Animal Cinema, d’Emilio Vavarella; dos vídeos que formen part de l’exposició descentralitzada The bee who forgot the honey [L’abella que es va descuidar la mel] i que s’exposa en diverses localitzacions de la ciutat. Aquests dues obres, que temporalment formen part de l’exposició permanent del centre, reflexionen sobre els límits del paisatge i qüestionen l’acostament antropocèntric amb què ens hi hem relacionat tradicionalment, sovint infravalorant-lo, utilitzant-lo com a bell decorat, o identificant-lo com a lloc per colonitzar o envair.

A Antiherbst, Sailstorfer recull les fulles d’un arbre que van caient a la tardor, les pinta de color verd i les torna a col·locar al seu lloc original. El resultat és un trompe-l’oeil irònic en el qual les fulles canvien, es mouen i cada vegada esdevenen més irreals i artificials. Si es compara amb els arbres del fons, en canvi, es pot observar com les fulles no cauen a terra. Una reflexió sobre l’impacte i la responsabilitat que l’home té envers el paisatge i, en general, de la importància de protegir la natura.

D’altra banda, i de manera antagònica, Animal Cinema (composta de fragments de vídeos de Youtube en què s’observen animals manipulant una càmera), proposa una relació completament diferent amb l’entorn, una de molt més fusional i directa. Aquest tipus de relació es basa en les famoses anàlisis del biòleg alemany Jakob Johann von Uexküll i en la noció d’Umwelt (l’entorn percebut pels animals), un concepte que ha influenciat molts pensadors contemporanis pel que fa a ecologia i sostenibilitat.

Jennifer Douzenel imagina els seus vídeos com a quadres que s’inscriuen en la continuïtat de la tradició pictòrica i on la temporalitat es plasma com un element plàstic. Dins del marc de l’exposició deslocalitzada The bee who forgot the honey, la jove artista francesa presenta Monarques, una obra en la qual sobresurt, com en molts dels seus altres vídeos, la importància del pla fix, l’enquadrament i una textura visual repleta d’una fenomenologia impressionista.

Una obra poètica de 4 minuts en la qual Douzenel captura el que qualifica de “moments efímers de gràcia”, suspenent la narració i l’acció per a centrar-se en el que hi ha al voltant, el sentit pur de la composició i una imatge que transcendeix el simple marc de projecció. En el context silenciós, íntim i gairebé espiritual dels arcs del Museu Frederic Marès, l’obra convida a una contemplació de l’inútil, que no és més, en el fons, que el reflex de la complexa arbitrarietat de l’existència.

Aquesta exposició múltiple i deslocalitzada, repartida en diversos espais i ubicacions de la ciutat, ofereix un nou acostament al concepte de paisatge partint d’una perspectiva que va més enllà de la simple problemàtica de la representació, l’entorn o la naturalesa que ens envolta vista com un simple continent. Un passeig urbà, indomable i sempre incomplet, les ramificacions i possibles parades del qual indaguen de manera singular en les problemàtiques que amaga la nostra idea moderna de paisatge.

Per a això, la reflexió parteix del concepte d’”inapropiable”, desenvolupat pel filòsof italià Giorgio Agamben per a repensar la idea metafísica d’un món “a la disposició” de l’home i transparent al seu coneixement. A través d’una crítica de l’estatus mateix de la imatge – la seva realitat ontològica i la seva funció simbòlica-, la subversió d’un relat del Progrés merament reconfortant o el retorn a una temporalitat més existencial i fenomenològica, els artistes de la mostra proposen una nova manera, més espiritual, humil o afectiva, de ser-en-el-món, és a dir, d’entrar en relació amb el paisatge, entès com aquest entorn natural que l’home sovint ha considerat com un mer teló de fons o una escena simplement antropocèntrica.

En les obres de David Claerbout, Hans Op de Beeck, Guido van der Werve o Michael Sailstorfer, per exemple, el paisatge ja no apareix com un escenari o un horitzó a explorar, un tot aliè a l’home o una reserva d’actius per explotar, sinó com el símbol de la importància ontològica d’un estat del món (i del ser). Un espai, un pensament, una fissura que sempre s’escapa, que es perd entre els dits, inaccessible i inapropiable; fora d’aquesta esfera de l’ús i de la utilitat en la qual tendim a tancar tot en la nostra era de consum i obsolescència.

Comissariat de Aurélien Le Genissel.

LOOP Fair manté la seva presència física amb la presentació de LOOP Salon, que reuneix una selecció d’obres provinents de la fira al Museu d’Història de Catalunya (17-19 November)

Organitzada per Aurélien Le Genissel, comissari i director de la fira, sota el títol Tales From an Old World la mostra reflexiona sobre la manera d’apropar-se avui a narratives i imatges que semblen tretes d’un món inaccessible, el d’abans de la pandèmia.

LOOP Salon també inclourà una secció especial, comissariada per Amira Solh, titulada Focus Beirut, que presenta una selecció de galeries de l’escena artística de la capital libanesa després del desastre del 04 d’agost passat.

Participants: Galerie C: Sylvain Couzinet Jacques / Galerie Eric
Mouchet: Capucine Vever / The Goma: Cristina Garrido / BERG Contemporary: Sigurður Guðjónsson / Galeria Nara Roesler: Cao Guimaraes / Galeria Presença: Lia Chaia / Galería Albarrán Bourdais: Cristina Lucas / Galería SENDA: Miralda / àngels barcelona: Gerard Ortin / Zahorian Gallery: Lucia Papcová / HESTIA: Vangjush Vellahu / Nogueras Blanchard: Ester Partegàs / Analix Forever: Laurent Fiévet. FOCUS BEIRUT: Marfa’ Projects: Rania Stephan / Sfeir-Semler Gallery: Akram Zaatari / Galerie Tanit: Roy Dib

Text Comissarial

“Què és un esdeveniment? És tot el que passa o apareix en el present, segons Paul Ricoeur. És cert però un esdeveniment també és allò que no deixa intacte el passat, podríem dir. És més: allò que a posteriori canvia el passat. Una mena de futur plusquamperfet del relat que barreja revisió i anticipació.

Amb un títol en clara referència a la magnífica sèrie Tales From the Loop, la proposta expositiva de Tales From an Old World es presenta com una (re)visió actualitzada i contemporània de les problemàtiques essencials d’un món caduc -del món d’abans de la covid-19- des de la perspectiva del videoart. Caduc no perquè els desafiaments no siguin els mateixos. No perquè el món mateix hagi canviat. No. Al contrari. Els que hem canviat som nosaltres. El que ha canviat és la nostra mirada de les coses. Les mateixes imatges ja no revelen el mateix que al febrer del 2020. Les obres ressonen en un altre context, en una època del després, del post confinament, del post capitalisme, de l’esperada (però encara no aconseguida) post pandèmia, amb interpretacions i sensibilitats més profundes, urgències i emocions renovades per l’experiència. Quan encara no hem sortit de l’esdeveniment, Tales From an Old World proposa un acostament a aquestes imatges d’una altra era, indagant en les seves noves energies i els seus qüestionaments imperants.

Alguns dels vídeos seleccionats aquí, per exemple, ara cremen més la retina, com la urgència ecològica de Cristina Lucas a The People That Is Missing (El Pueblo Que Falta) o el consum desbocat de l’agricultura extensiva a Future Foods de Gerard Ortín, mentre que uns altres intensifiquen encara més la seva dimensió crítica i gairebé absurda en abordar la saturació del sistema artístic, com a Boothworks de Cristina Garrido, o la incongruència d’un sobiranisme d’Estat en una època globalitzada -tan actual amb la pandèmia-, com a Fragments I de Vangjush Vellahu.

Algunes imatges semblen ara tretes d’altres temps, mítics, allunyats, potser remoguts -idealitzats segurament- com els cossos adolescents i melancòlics que es toquen i conviuen a la magnífica Sub Rosa de Sylvain Couzinet-Jacques, o les formes invisibles, inabastables per a l’ull humà però belles -no tot el que és invisible és perillós…- d’Enigma de Sigurdur Guðjónsson. Totes, però, es llegeixen aquí des del prisma del que s’ha esdevingut, des d’allò fictici/ficcionat d’un sentir retrospectiu.

Hem donat suport als més febles amb accions i gestos, aplaudiments i solidaritat, tenint cura de cossos fràgils com el protagonista de 24 hours and 35 years for Mariana de Lucia Papčová. Hem passejat per espais desertats, places abandonades en què ressonaven les ombres de fantasmes absents i tot ens recordava aquest Limbo de què parla Cao Guimarães. I què dir dels plans angoixants de Tuesday de Laurent Fiévet?: enquadraments que ja coneixem, frases que ens són familiars, rutines que ara ressonen estranyament properes per haver viscut d’alguna manera el mateix que va viure Jack Torrance en el nostre propi Hotel Overlook.

Es podria dir que són obres noves, si és cert allò que escrivia Borges que El Quixot de Pierre Menard i el de Cervantes eren el mateix però diferents. Algunes ho són de facto, com la nova producció Quarantinetrains III: Rodalies de Miralda. D’altres semblen inquietantment premonitòries en la seva descripció de l’hybris prometeica de la humanitat, com l’obra de Capucine Vever, de títol fascinant (Il fut accusé par ses contemporains d’impiété et d’arrogance pour avoir franchi les limites permises aux mortels) que ressona desassossegat dins la incertesa actual, o la preocupant reiteració neuròtica, a mig camí entre l’avís i la súplica, d’Urgente de Lia Chaia.

La selecció de LOOP Fair 2020 pren la forma de murmuris audiovisuals que ens arriben d’una antiga vida, reverberacions distorsionades d’un món que ens resulta tan llunyà, contes d’un altre temps, d’aquesta normalitat anterior al gran esdeveniment de l’any 2020; seguim sense saber on ens portarà, però segur que els reptes que planteja ja dormien amagats en els treballs audiovisuals pre-covid-19 que avui presentem en aquesta mostra“.

Text: Aurélien Le Genissel