En col·laboració amb l’IVAM. Institut Valencià d’Art Modern, la Fundació Antoni Tàpies presenta la segona part d’un projecte que revisa les primeres pel·lícules militants de Farocki de la dècada de 1960, així com les videoinstal·lacions que va produir a partir de 1995. Mentre que la selecció a l’IVAM se centra en la investigació de Farocki de la imatge de vigilància, la imatge operativa i les tecnologies de la visió, la Fundació Antoni Tàpies presenta una sèrie d’obres emblemàtiques que analitzen les formes de treball que sorgeixen dels models tradicionals de producció, així com de les exigències de la producció capitalista se centra en els canvis en els processos de treball i la seva representació en les societats contemporànies.

La noció d’empatia, presa d’un text d’HHarun Farocki, informa la selecció d’obres que es presentarà a Barcelona. Mentre que, des de la dècada de 1960, l’efecte de distanciament de Brecht va imposar la necessitat de desromanticització i d’objectivitat en les pràctiques documentals, cap al final de la seva vida Farocki es va preguntar per què el terme preciós d’”empatia” s’havia lliurat a l’enemic, és a dir, al cinema de consum i a la indústria de l’entreteniment. Harun Farocki cridava a la reconsideració i a la re-apropiació: en favor d’Una altra mena d’empatia. Considerem que l’ús particular de la paciència i de l’absència de prejudicis de Farocki amb la càmera, com a eina per al rodatge de persones que treballen i dels espais de treball sense interferència o manipulació, són una prova viva de la seva qualitat empàtica. Com a complement d’aquesta selecció d’obres impulsades per l’interès de Farocki en el món del treball, la Fundació Antoni Tàpies presentarà, per primera vegada a l’Estat espanyol, el darrer projecte a llarg termini de Farocki, realitzat conjuntament amb Antje Ehmann: Eine Einstellung zur Arbeit / Labour in a Single Shot (El treball en una sola seqüència).

De 2011 a 2014, Farocki i Ehmann van dur a terme tallers amb directors de cinema i amb artistes en quinze ciutats de tot el món. En conjunt, en aquests tallers es van produir més de quatre-centes pel·lícules d’un a dos minuts de durada entorn el tema del treball. L’exposició a la Fundació Antoni Tàpies inclou una selecció de cinquanta-quatre pel·lícules procedents de nou ciutats. Aquestes pel·lícules breus realitzades en una sola seqüència exemplifiquen les múltiples formes de treball que coexisteixen al món avui en dia: la mà d’obra material o immaterial, el treball remunerat o no remunerat, les ocupacions tradicionals o les noves. Les obres de Harun Farocki, així com les pel·lícules seleccionades a partir de Labour in a Single Shot revelen que els escenaris cinematogràfics es poden trobar on sigui que hi hagi una pedagogia de la imatge. Es basen en la suposició que una imatge mai no és innocent, sinó més aviat part d’una cultura visual històricament canviant i dels seus règims de la imatge.

© Fundaciò Antoni Tàpies

Hito Steyerl (Munic, 1966) és una de les artistes que treballen en el camp de vídeo més reconegudes per la crítica. Entre el cinema i les arts visuals, el seu treball abasta des de la reflexió sobre la globalització, la producció i la difusió de la imatge, fins a la influència de la tecnologia en la nostra vida quotidiana.

Qui fou estudiant i col·laboradora propera del cineasta alemany Harun Farocki, Steyerl oferirà una presentació reveladora sobre els videojocs, la simulació virtual i la «ficció generativa de l’autonomia».

Labour in a Single Shot is a video production workshop, ideated by Harun Farocki and Antje Ehmann, on the subject of labour: paid and unpaid, material and immaterial, rich in tradition or altogether new. Through a series of workshops in 15 cities around the world, the project sought to produce videos of 1 to 2 minutes in length, framed only in a single shot. The task as set led straight to basic questions of cinematographic form and raised essential questions about the filmmaking process itself. Almost every form of labour is repetitive. How can one find a beginning and an end when capturing it? Should the camera be still or moving? How to film the choreography of a workflow in one single shot in the best and most interesting way? Yet the workshop’s results showed that a single shot of 1 or 2 minutes could already create a narrative, suspense or surprise.

Join Antje Ehmann for a talk on the making of the project and its films.

El vídeo, tal com li va ocórrer a la fotografia a la fi dels anys 80 i principis dels 90, ha fet gala d’una ràpida assimilació en el sistema de l’art. Si la fotografia va veure com se la  equiparava amb els patrons de valorització propis de la pintura, el vídeo tampoc ha estat aliè a una ràpida incorporació al mercat de l’art. I no sols això, sinó que les seves condicions tècniques estan alterant les característiques dels nous projectes museístics. Les transformacions introduïdes per aquesta nova tipologia d’obres han estat ràpidament naturalitzades per les institucions de l’art pròpies del segle XXI.

Carles Guerra, artista, crític d’art i comissari independent ha reunit diverses obres procedents de col·leccions privades. Els vídeos i les entrevistes realitzades a un bon nombre de col·leccionistes del nostre país donen compte dels termes amb els quals s’assimilen les peculiaritats d’aquest mitjà que des dels anys 70 s’incorpora massivament al sistema de l’art.

Les obres i les converses gravades s’exposen unes al costat d’altres a les sales del Museu Lázaro Galdiano, de manera que comparteixen el mateix suport audiovisual i suggereixen que la producció artística associada a aquest mitjà i els debats sobre ella discorren pels mateixos canals.  Els fons del Museu Lázaro Galdiano es converteixen així en l’escenari d’una col·lisió de règims estètics que posa en evidència algunes de les transformacions més recents del camp de l’art, en el qual les obres promouen temporalitats alternatives així com noves maneres de concebre el patrimoni, cada vegada més pròximes a una economia de caràcter immaterial.

Les obres d’Eulàlia Valldosera, Itziar Okariz, Allora & Calzadilla, Mario García Torres, Willie Doherty, Zhou Tao, Allan Sekula, Bruce Nauman, Erick Beltran, Javier  Peñafiel, Patricia Dauder, Francis Alys, Fiona Tan, Douglas Gordon, Paul McCarthy, Ignasi Aballí, Gilda Mantilla i Raimond Chaves y Emily Jacir despleguen els múltiples usos del vídeo: des de les pràctiques documentals al testimoniatge d’accions artístiques, així com diferents versions del videoart. Les col·leccions a les quals pertanyen aquestes obres actuen com a contenidors que influeixen obertament en el valor i els significats originals de cada orba. A través d’elles, uns promouen activismes de diferent signe i uns altres es decanten per configuracions de la col·lecció més  personalitzades.

En qualsevol dels casos, l’economia d’accés al vídeo ha propiciat la creació de conjunts patrimonials amb una logística d’emmagatzematge i distribució molt més avantatjosa que la d’altres modalitats d’objecte artístic. Entre els nombrosos col·leccionistes que han contribuït a aquest projecte es troben Alicia Aza, Teresa Sapey, Juan Várez, Estefanía Meana, Roser Figueras y Josep Inglada (Cal Cego), Josep Maria Lafuente, Han Nefkens, Ella Fontanals-Cisneros, Enrique Ordóñez, Emilio Pi & Helena Fernandino, Carlos Rosón, Sisita Soldevila, Carlos Vallejo i Wendy Navarro, Jaime Sordo, Joan Boneti Ernesto Ventós.

Carles Guerra parla sobre l’exposició:

Prenent com a punt de partida l’obra “La Liberté raisonnée” (2009) de Cristina Lucas, pertanyent a la col·lecció de Sisita Soldevila i actualment en exposició al Museu Can Framis-Fundació Vila Casas com a part de l’LOOP Festival 2020, aquesta conversa es proposa destacar la immensa tasca de la recentment desapareguda col·leccionista catalana en l’impuls del col·leccionisme de videoart a Espanya.

Aquesta sessió será en castellà.