Desitjava veure alguna cosa en ple dia, em sentia fart de la complaença i la comoditat de la penombra; sentia un desig d’aigua i d’aire pel dia. I si veure era el foc, exigia la plenitud del foc, i si veure era el contagi de la bogeria, desitjava bojament aquesta bogeria.”

(Maurice Blanchot, La Folie du jour )

Surt el sol, resplendeix la flama d’una espelma, el pols elèctric escalfa els filaments d’una bombeta i els projectors s’encenen. El motor de les màquines comença a omplir l’espai fins a fondre’s amb el so de la sala contigua, buida i negra. Els aparells segueixen funcionant sense interrupció, ara il·luminats per la pròpia llum que expulsen, com antigues peces de museu col·locades sobre les seves peanyes.

Les primeres formes apareixen. I si veure era el foc… una incandescència de llums i d’ombres abocades a extingir-se, veritat preciosa però passatgera, centelleig efímer. Les seves flames il·luminen el món, l’enlluernen, el toquen, i en cremar en converteixen en cendres la imatge. Metàfora de la mirada foc, del moviment incessant dels cossos, de les metamorfosis de la visió segons la presenten la parella d’artistes. Com una espelma. Escriu Georges Didi-Huberman que la imatge crema i en ella el temps es fon, doncs “en la imatge és el temps qui ens mira”, som per igual davant tots dos.

Llum i temps constitueixen la matèria prima de les seves creacions. La manipulació artesanal d’aparells analògics i pel·lícula fotosensible, la consciència plena del dispositiu i els gestos cinematogràfics determinen l’obra, els ritmes i processos creatius. Es tracta d’una opció metodològica conscient moguda pel desig de continuar explorant les possibilitats plàstiques, els usos poètics i el potencial crític d’una tècnica i una estètica considerades obsoletes a l’era digital.

La llum torna el món visible. El que és perceptible enganya, però l’invisible a penes existeix. Hegemonia de la visió en la cultura moderna. Valentina Alvarado i Carlos Vásquez treballen els enquadraments, interposen filtres i lents, mecanismes de mediació entre la seva càmera i les coses per desnaturalitzar la percepció en un intent de renovar la mirada. Des del seu projecte anterior Paracronismes, exploren la possibilitat de pensar, dins la imatge, la nostra relació amb un altre temps, o més aviat la coexistència de temporalitats heterogènies sacsejant la idea d’una successió cronològica lineal. La imatge és així una memòria, muntatge d’estrats superposats que irromp en una lluïssor, com diria Walter Benjamin, a l’instant de ser convocat. Passat i present són contemporanis, com la a seva pràctica fílmica.

Presentem un projecte de naturalesa experimental que recull les exploracions plantejades a Paracronismes I i II juntament amb una instal·lació imaginada especialment per al nostre espai expositiu. I si veure era el foc suggereix així una continuïtat natural entre aquesta sala i la de cinema, combinant una mostra permanent de cinema expandit amb sessions performatives efímeres a partir de projeccions en 16mm i S8mm i d’improvisacions sonores. Experiències diferents però complementàries que ens conviden a replantejar-nos les possibilitats mateixes del cinema i el lloc que ocupem com a espectadores.

I si veure era el foc…

Antecedents

Entre d’altres coses, l’arribada de la Covid-19 va causar la retirada progressiva dels cossos dels llocs de trobada i sociabilitat entre persones. La necessitat de contrarestar l’amenaça sanitària va provocar la supressió immediata i radical de llibertats bàsiques, generant un estat de submissió ciutadana voluntària en nom de la salut. L’estat d’emergència inesperat va posar en evidència la importància dels vincles afectius i de les xarxes comunitàries, així com la necessitat del “con-tacte” humà tot i la paradoxa del contagi.

A causa de la precarietat difusa i de la total absència de sistemes de tutela socials, aquestes mateixes exigències es van manifestar a la comunitat artística. Davant del buit institucional, l’única resposta possible va ser la connexió, l’acompanyament, el compromís mutu, i la posada en comú de recursos humans i econòmics. Ser «cossos oberts a la comunitat», com deia Merleau-Ponty, individualitats sensibles a l’entrellaçament amb les altres.

Les crisis solen tenir l’efecte d’exposar de manera radical problemàtiques sistèmiques ja existents, però després cal recollir-les i oferir solucions. Mentre a l’àmbit artístic les propostes més immediates i sensates semblen haver nascut gràcies a la iniciativa associativa de les creadores mateixes, on han quedat llavors els altres agents de l’ecosistema?

Cossos itinerants (i entrellaçats)

Prenent aquestes reflexions com a punt de partida, aquesta proposta té l’objectiu de reflexionar sobre les possibilitats del treball en xarxa i el valor de l’espai públic com a lloc de trobada. Es converteix en una excusa per generar vincles professionals i una plataforma de reflexió compartida. Per aquesta raó, es va dirigir a les residents d’Hangar i La Escocesa (espais de residència ubicats al barri de Poblenou), amb la voluntat de propiciar moments d’intercanvi i una metodologia de treball en comú.

Però «que significa ser cos?» Vinculant-se amb la temàtica general d’aquesta edició del Festival, les propostes de Valentina Alvarado Matos i Carlos Vásquez Méndez, Laura Arensburg, Julia Calvo, Natalia Carminati i Daniel Moreno Roldán, Citlali Hernández i Núria Nia, Comitè Queer, Pedro Torres i Paula Serrano ens parlen de cossos exposats, connectats, pixelats, travessats pel temps; de corpor(e)alitats dissidents, dependents, poroses i poderoses. Cossos que miren i són mirats, que travessen la ciutat i ens són travessats. ‘Cossos Itinerants’ i immancablement entrellaçats.

Les diferents propostes es presentaran amb dos emplaçaments a l’espai públic: el primer, coincidint amb l’inauguració del Festival el dia 9 de novembre, tindrà llocs al Jardins de Rubió i Lluch; el segon, el dia 12 de novembre a la Plaça Joan Coromines.

L’artefacte mòbil que acompanyarà les propostes ha estat concebut durant el taller ‘Artefactes mòbils i Cossos itinerants’, organitzat en col·laboració amb EINA – Centre de Disseny i Art de Barcelona, i amb la participació dels estudiants Irene Anglada Espadaler, Rafael Cribillés Alba, Gio Galindo (“Grupo Octubre”); Mercedes Almeida, Maria Bei Bellsolà López, Andrea Fernández Camps, Maria Verdù; Elisabet Callén Artola, Julieta Italiano, Felipe Román Osorio, Lucía Trigo González.

• El prototip presentat pel “Grupo Octubre” va ser el projecte seleccionat. Pense (Cap de construcció d’Hangar.org) es va encarregar de l’adaptació i construcció del dispositiu. L’artefacte ha estat co-produït en col·laboració amb Hangar.org.