Els creuers travessen el Mediterrani des de Barcelona unint punts en un entramat de capritxoses constel·lacions, com els qui uneixen números en un passatemps de manera reiterada una vegada i una altra fins que el paper s’esquerda. El negacionisme tardocapitalista és en realitat la conseqüència natural de la nostra por a no saber gestionar el col·lapse, el canvi, les males notícies. No som capaços d’entendre l’acció i el moviment més enllà de la culpa que ens bloqueja.

Anòxia. Un preludi constant és una òpera que, de manera gradual, va relatant algunes de les problemàtiques més evidents a les quals s’ha sotmès la mar Mediterrània; un cant visual que expandeix la nostra qüestionable convivència i narra en glissandos tèrmics les foscors que s’esdevenen però que no s’estanquen en la fatalitat com a única melodia possible. És un treball audiovisual construït en diferents fases, amb veus diverses, sensibilitats múltiples i complicitats reals; una naumaquia en tres actes.

L’exposició en les instal·lacions que tindrà lloc al Centre d’Art Tecla Sala es divideix en dues parts. Una avantsala a manera d’obertura a la peça principal que dona títol al projecte i d’altra banda, la projecció d’aquesta òpera preval en una pantalla de gran format situada a la part posterior de la sala. En l’espai d’obertura o pròleg es podrà veure i consultar tot el material de procés i preparació, tant de la part compositiva com de la conceptual.

Aquest material prové de múltiples arxius municipals i museístics i juntament amb les partitures i altres elements/objectes (plans, textos, petites escultures, hemeroteca  que han anat apareixent al llarg de la recerca) situaran a l’espectador en un marc conceptual, emocional i polític específic.

Anòxia, una òpera en tres actes proposa diferents acostaments a les problemàtiques actuals de la mar Mediterrània.

*L’anòxia és la manca (o gairebé manca) d’oxigen respirable en les cèl·lules, els teixits d’un organisme o en un sistema aquàtic.

Ménagerie és un terme francès que podria traduir-se com a «casa de feres», «exhibició de feres» o «alberg de feres» i que designa un lloc històric destinat a albergar i presentar animals salvatges en captivitat, sota tutela humana; en general, la majoria dels animals allà exhibits eren exòtics tenint en compte el lloc en què es trobaven.

Fito Conesa i Siddarth Gautam Singh plantegen trencar aquesta idea antropocèntrica de catalogar, amuntegar i voler posar un ordre totalment inquisitorial a allò natural, com qui en una fotografia empresona un moment i renega de la sinestèsia invisible.

A mitjans del segle XX el compositor francès Olivier Messaien ja ens va plantejar (segurament sense coneixement d’això) una altra manera d’abordar aquesta idea de classificar la natura i congelar el temps. En el seu Catàleg per a ocells es va acostar a una nova possibilitat d’abraçar la natura, un intent poètic per establir algun tipus de registre sonor de melodies i càntics d’ocells traduïts a llenguatge musical, gairebé com quan taral·lareges una cançó i després intentes treure maldestrament la melodia en un piano.

Aquesta Ménagerie contemporània es presenta com un cadàver exquisit d’éssers que habiten indistintament el passat, el present i que segurament són els que dibuixin el futur. Imaginem per un moment (i en un exercici de concentració radical) que dins del permafrost o gel fòssil també s’amaguen noves possibilitats, el gel que acceleradament esdevé aigua no sols conté antics bacteris i éssers, sinó que potser (i en un context de positivisme extrem) aquestes espècies congelades en el passat seran les que reorganitzaran el futur.

Ens proposen un recital de sons antics, iridescències i un ecosistema nou que es formalitzarà en un espectacle que durant una hora ens presentarà diferents capítols d’aquests éssers i narratives no humanes.

Al llarg dels segles s’ha debatut molt de sobre el significat de la música i de la composició com a formes lingüístiques. Encara que resultaria complicat afirmar la universalitat del llenguatge musical sense caure en generalitzacions precipitades, es pot dir que la música també és una eina de comunicació, amb els seus codis específics d’expressió i representació, una entonació i un vocabulari propis.

Com en el cas de la varietat lingüística (‘dialectes’) per a distingir els que parlen un mateix idioma, en àmbit musical també es pot diferenciar entre gèneres o estils diversos. Segons la classificació acadèmica, els factors a tenir en compte en aquest cas serien la ‘instrumentació’, el ‘disseny’ i la ‘intenció’ d’una composició, així com les seves ‘particularitats culturals’ i l’entorn històric i geogràfic’ de la seva producció.

D’acord amb això, es poden identificar gèneres que utilitzen instruments musicals clàssics o acústics, i altres que estan produïts de manera virtual, amb matisos electrònics i sintetitzadors; hi ha gèneres que són una mescla de músiques diferents, i altres que reivindiquen el seu purisme. Alguns segueixen una partitura exacta i altres es basen en la improvisació. Existeixen composicions pensades per a acompanyar el cant o el ball, així com per a causar moments de recolliment i reflexió. Existeix la música tradicional o popular, així com l’evangèlica o religiosa. Existeixen ritmes fruit de moviments juvenils d’oposició al sistema, així com lletanies repetides a un sant o melodies de reivindicació obrera.

Com vol mostrar aquesta selecció de vídeos, podríem dir que la música és un fenomen híbrid, divers, plural, heterogeni, però present en la quotidianitat o en la memòria de cadascun. Una eina de comunicació amb un fort caràcter polític, social, litúrgic, visionari o d’entreteniment.

Així, a Helicon (2018) de l’artista Fito Conesa (Cartagena, 1980), escoltem un cant místic dirigit a la Terra abans de l’Apocalipsi; i a Reclamar el eco (2012) de Marco Godoy (Madrid, 1986) els lemes pronunciats en les manifestacions de protesta a Espanya. Amapola (2017) de Teresa Serrano (Ciutat de Mèxic, 1936) proposa una trista melodia que celebra la resistència simbòlica de la flor davant el segrest per la xarxa de narcotràfic a Mèxic, mentre que Glorias de un futuro olvidado (2016) d’Adrián Melis (l’Havana, 1985) presenta un grup de dones que recorden el seu passat en l’època de la Cuba Capitalista a través d’unes cançons. D’altra banda, Wonders (2016) de Carles Congost (Olot, Girona, 1970) utilitza recursos pròxims al biopic musical i a la performance per a reflexionar sobre les repercussions socials i personals de l’èxit i el fracàs; i Dancehall Weather (2017) de Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979) proposa una mescla de diversos vídeos coreogràfics filmats entre 2014 i avui, on la música de dancehall constitueix un important moment d’afirmació i agregació.

Podríem reafirmar, llavors, que el significat (o interpretació) que s’atribueix a la música té a veure, essencialment, amb l’horitzó cultural des del qual es produeix o s’escolta, però que la seva existència es constata d’un costat a un altre del planeta, com una ressonància, una repercussió, o un reflex continu. Un ressò infinit més enllà de temps i espai.