Com en el joc del telèfon, un primer missatge en múltiples llengües sortirà de Barcelona i haurà de creuar Europa i mantenir-se el més intacte possible, anant d’una persona a una altra, travessant diferents llengües i rostres fins a arribar, en principi, a Moscou, on un destinatari emeti una resposta. Els personatges no es troben mai físicament sinó a través de gravacions enregistrades. En aquest periple, la veu és la protagonista, les paraules pronunciades, no escrites.

El missatge viatja en constant transformació d’un emissor a un altre, d’una llengua a una altra amb un missatge que inevitablement arribarà a l’últim destinatari modificat de l’original. El que travessa Lladres és la veu parlada, les paraules lligades indissociablement a les persones i els rostres que les han traslladat.

Lladres planteja la comunicació com una experiència estètica —no en termes de l’exactitud amb què s’ha transmès el missatge— sinó posant l’accent en la naturalesa d’intercanvi que tot acte de comunicació té. Tal com postulava el pensador francès Georges Bataille, Lladres concep el llenguatge com un contagi, les paraules infecten l’ésser humà, que no és res més que un conducte pel procés comunicatiu, un canal que les idees travessen.

Palacín ha triat deliberadament els telèfons mòbils per fer els enregistraments del projecte, atès que són dispositius que han transformat i alterat completament la tradició de les pantalles. El cinema estava concebut com una gran pantalla per a molts espectadors, en canvi la pantalla del mòbil està pensada per a un espectador individual, però simultàniament aquest espectador està connectat amb la resta. D’altra banda, la informació i les dades que els usuaris faciliten als seus telèfons mòbils han desdibuixat els límits entre l’esfera pública i la privada, Palacín també revisa aquesta frontera entre la intimitat i l’exposició.

El projecte es una co-producció de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya, Arts Santa Mònica – Departament de Cultura i LOOP.

** La Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya està formada per: ACVIC. Centre d’Arts Contemporànies, Vic; Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona I Fàbrica de Creació ; Centre d’Art Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat ; Centre d’Art la Panera, Lleida ; M|A|C Mataró Art Contemporani ; Bòlit. Centre d’Art Contemporani, Girona; Lo Pati – Centre d’Art de les Terres de l’Ebre i Centre d’Art de Tarragona.

El “ara” és tan complex que resulta —per igual— difícil i dolorós pensar-hi. Aquesta exposició podria ser com observar un iceberg o el cràter d’un volcà sepultat sota l’aigua: és només una ínfima part de la totalitat de la comunitat artística, de la producció. Tot i així, resulta imprescindible que aquesta part sigui present, perquè en ella està anunciada la totalitat. Aquesta exposició hauria de crear el deure d’acostar-se als artistes que tenim ben a prop; crear situacions en les quals veure i poder parlar del seu treball, situar les preguntes que proposen a l’horitzó de les relacions canviants que defineixen la nostra identitat, el nostre gènere, els nostres drets , la nostra voluntat de continuar amb la transformació de la forma en com percebem la realitat, la vida. Aquesta no és una exposició sobre vídeo —o, més aviat, el terme tant se val. Aquí les imatges relaten com assumeixen, des de la poesia, una manera d’expressar en clau personal una lluita contra la seva negació, contra els que contínuament releguen l’art a l’oblit, els qui es neguen a acceptar que aquest espai sensorial es connecta directament amb la vida i, per tant —explícita o implícitament—, amb els valors que fan possible viure en comunitat.

L’acostament constant als artistes que ens envolten i que tenim a prop és el millor assaig, la forma més lúcida de saber què sentim. Què repetim sense parar? Què dramatitzem sempre? El dolor? L’amor? Què intel·lectualitzem sempre? Què victimitzem? Què és allò que ens commou per descriure-ho? Viure d’acord amb la nostra vida artística és l’únic exercici que genera una dinàmica capaç de moure el sistema, de transformar-lo a través de l’observació; ser capaços de discernir les aliances externes que poden contribuir a crear vincles forts i veritables mutualitats. Un organisme que no es comprèn és cec. Aquesta és la raó de les imatges. La invenció política passa per comunitats on conviuen el sentit de la militància amb una certa indiferència cap al “ara”, cap al fet d’estar “a l’alçada del moment”, perquè saben que col·locar-se des de molt baix, com si “la política amb majúscules” s’escrivís en realitat amb minúscules, aquest és el major gest de generositat envers nosaltres.

Chus i Rosa

La instal·lació Jo sóc allò prohibit configura una cartografia de la «prohibició» i dels seus imaginaris, aquí i ara, perquè cap forma d’entendre una societat millor que la d’atendre tot el que aquesta es nega a si mateixa. Què tenim prohibit fer, dir, pensar, transmetre, imaginar? D’acord amb quins consensos s’estableixen els límits i dics de la convivència social, què tenim prohibit fer, dir, pensar, transmetre, imaginar? D’acord amb quin consens?

En un espai íntim, l’espectador es confronta a una antologia exhaustiva d’imatges i relats que literalment el defugen: una imaginació escàpola, com la selfie que ens fem quan ningú no ens mira i, davant del mirall, ens busquem amb l’últim extrem del reüll.

Per encarar la imatge prohibida, l’espectador ha d’aprendre a ser Perseu contra la Medusa.

Diana Sans, Bòlit. Centre d’Art Contemporani, Girona
Antoni Jové, Centre d’Art La Panera
Antoni Perna López, Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat
Antònia Maria Perelló, MACBA
Arantza Morlius, Departament de Cultura / Generalitat de Catalunya
Carme Cruañas, Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona 
Carlos Durán, LOOP
Conxita Olivier, Departament de Cultura / Generalitat de Catalunya
Emilio Alvarez, LOOP
Gisel Noé,
Jaume Reus, Arts Santa Mónica
Jordi Abelló Vilella, El Teler de Llum Centre d’Art de Tarragona
Marta Ramos, Comisaria
Vicent Fibla, Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre
Oscar Abril, Sectors Culturals i Innovació de l’Institut de Cultura de Barcelona
Marta Gustá, Departament de Cultura / Generalitat de Catalunya
Rose Cupid, FLAMIN
Anne Marie Charbonneaux, Presidenta de Le Magasin de Grenoble

20 h
Live | Perfomance
Shana Moulton
‘See Me, Feel Me, Touch Me, Heal Me’

20.30 h
Live | DJ Session
Josep Live / Josep Xortó + The Congosound DJ Set

Wonders és una proposta videogràfica que utilitza recursos propers al biopic musical i la performance per analitzar la figura del «one-hit wonder», probablement, una de les més simptomàtiques del paradigma neoliberal que ha impregnat totes i cadascuna de les esferes del món global les darreres tres dècades. Lʼexpressió «one-hit wonder», serveix, en la indústria discogràfica, per a anomenar aquells que han assolit el reconeixement massiu de manera fugaç gràcies a un sol senzill reeixit.

Dennis Seaton i Michael Grant van ser membres de Musical Youth, un grup anglès de música reggae format per cinc nens de color. A principis de la dècada dels vuitanta, la formació aconseguí una forta repercussió mundial
gràcies al seu primer àlbum The Youth of Today i, molt especialment, al senzill Pass the Dutchie que va vendre cinc milions de còpies a arreu del món i va optar a un Grammy l’any 1983. Els textos del guió són concebuts per ser llegits, recitats i cantats per ambdós músics i parteixen d’un encàrrec específic a l’assagista Eloy Fernández Porta que fa una aportació reflexiva i poètica a aquest fenomen.