Érem mar i no ho hem vist. I no un mar qualsevol, sinó un de tropical. Els ulls no ens serveixen per entendre una escala de temps difícil d’imaginar. Però d’alguna manera intuïm que el que ens envolta no sempre ha estat aquí, i que el que som tampoc és el que érem. La instal·lació d’Eulàlia Rovira acosta al soterrani de la catedral de Girona les pedreres del marge de la ciutat d’on es va extreure el material que conforma el propi edifici. Unes pedres fetes de restes d’animals marins extingits amb les quals dubtar si allò inert és realment tan immòbil i tan faltat de vida com el llenguatge diu.