Ariadna mai va ser la nostra deessa proposa descosir les estructures socials i polítiques dominants de les nostres societats, per a tornar a cosir-ne noves que ens permetin desarticular les condicions d’alteritat i proposar un espai de relació horitzontal. Amb una clara vocació de qüestionament, el projecte posa en dubte l’imaginari de la feminitat que la història occidental ha projectat, no sols des de la plàstica i el literari, sinó també des de les seves construccions socials i polítiques, o la condició de raça i classe. 

A través d’una relectura de l’obra de l’artista Maria Alcaide Guǎnlǐ de shǒu.The Managed Hand, Ariadna s’esvaeix i es confon en els salons de manicura americans on aquelles que cuiden, volen ser cuidades al seu torn. El resultat és una repetició de les relacions de poder en la qual els cossos sotmesos simulen l’ostentació del privilegi dominant. En aquests espais, les converses, els anhels i els somnis, es confonen entre el so de les llimes i les llums liles dels llums; on s’inverteixen les categories de poder, i operen de nou les violències.

L’obra de Maria Alcaide agafa prestat el títol del llibre homònim de la sociòloga Miliann Kang (2008) The Managed Hand, en el qual va treballar, des d’una mirada antropològica, les condicions socials i econòmiques de la joventut americana fortament precarizada. Partint de la seva experiència personal, en la qual Alcaide també va treballar de cara al públic oferint la seva força-cos al servei dels altres, i situant-la en una escala inferior de drets, la va portar a iniciar una profunda recerca entorn de la permormativitat del treball associat als serveis corporals, deixant visible la violència que el sistema exerceix sobre els subjectes femenins, racialitzats i de classe mitjana i baixa. Maria Alcaide, s’endinsa en aquest ecosistema de permormativitat del servei des d’un espai concret i situat com són els salons de manicura, on aquestes forces de poder es donen entre els mateixos cossos oprimits, buscant el simulacre del privilegi de la classe. En una al·legoria que inverteix la mitologia d’Ariadna,  qui ha de sortir del laberint no és Teseu, sinó aquelles que posen els seus cossos al servei dels qui poden pagar-los.

El cinema documental no és aliè a la revolució científica i tecnològica actual. Tampoc a les reflexions crítiques que adverteixen sobre els perills que aquests avanços poden comportar. Des de tres perspectives diferents, els participants d’aquesta conversa abordaran aquests desafiaments.

Aquest documental és una exploració de l’experiència de la migració a partir dels retrats de dos migrants queer en diferents etapes d’aquest procés a la ciutat de Brussel·les. Utilitzant com a mètode la creació col·lectiva a través de la qual els migrants trien com contar les seves històries, aquest documental indaga en els diferents passos del procés migratori, així com les maneres en què els migrants queer ocupen l’espai urbà en què es troben. En narrar, compartir i visibilitzar els seus orígens, identitats i històries, es fan veure i creen el seu propi sentit de pertinença a partir de les seves experiències úniques.

El 13 de desembre a les 19h a Casa Elizalde tindrà lloc la conversa Cinema documental, migració i subjectivitats queer amb Camila Flores-Fernández i Victoria Sacco a la sala de l’exposició.

Projecte cofinançat amb fons del programa Creative Europe i A-PLACE. Linking Places Through Networked Artistic Practices.

Mentre la màquina creix, i aclapara tots els titulars, el bosc espera i avisa en silenci. Aquest projecte documental es planteja com un diàleg entre la natura i la tecnologia. Els dos escenaris són l’interior i l’exterior del Sincrotrón ALBA, un impressionant edifici localitzat als afores de Barcelona, considerat la màquina més complexa construïda en el sud-oest d’Europa. Entre ambdós escenaris, les reflexions del filòsof Juan Arnau, astrofísic i especialista en cultures orientals, i acèrrim defensor de l’humanisme en l’era de la distracció tecnològica.

El 29 de novembre a les 19h a La Casa Elizalde tindrà lloc la conversa Ciència, tecnologia i mirada documental amb Pau Faus, Pau Subirós i Victoria Sacco.

Projecte cofinançat amb fons del programa Creative Europe i A-PLACE. Linking Places Through Networked Artistic Practices.

Aquesta mostra s’articula al voltant de les idees enllaçades d’incertesa i esperança, tan presents des de fa dècades en la societat cubana, i que ara han cobrat vigència a escala global. Partint d’aquest paradigma, les situacions que aborden són extrapolables al nou ordre mundial imposat per l’actual era del coronavirus. Els vídeos d’Adrián Melis i Javier Castro ens mostren una humanitat que opera en l’estat latent de l’anestèsia -estem vius però no som, o no volem ser, conscientes- i ens traslladen a una mena de llimbs que deixa en suspensió la nostra capacitat d’actuar, a l’espera d’un futur que mai arribarà tal i com es va imaginar. A través de llurs imatges, els artistes ens parlen del que és i del que podria haver estat; del desig latent, la potencialitat i la resistència, però també l’impotència, la decepció i la resignació; de futurs possibles i impossibles, de passats nostàlgics i de promeses trencades. Ambdós ens parlen, en definitiva, de les múltiples formes de la supervivència davant l’adversitat.

Versus. Abordant els mateixos temes, les estratègies discursives dels dos artistes són oposades, però estranyament complementàries: Melis desenvolupa els seus vídeos a través d’una elaborada planificació: col·loca la càmera, imparteix consignes i prepara amb precisió la posada en escena, mentre que Castro presenta el material en brut d’unes entrevistes simples i directes, basades en la immediatesa i l’espontaneïtat. Per aconseguir els seus respectius propòsits, Melis se situa en la intimitat de les llars recreant un clima que propiciï la introspecció i Castro recorre carrers i espais públics interpel·lant a boca de canó, buscant la resposta sense filtres. Melis recull en la memòria de les velles generacions, Castro a l’impuls de la infantesa i la joventut. Des d’una perspectiva antropològica, tots dos completen el mateix relat: la semblança d’una humanitat complexa i bipolar, sustentada a parts iguals en l’esperança i en la decepció, a la resignació ia la víscera, en la nostàlgia de la glòria passada i en el ànsia per devorar un futur sempre incert. El punt de trobada es troba en l’emoció: els dos llancen una mirada crua, despietada i irònica a la intimitat de les vides reals, desvetllant el mal de la resignació i la ràbia de l’inconformisme. Ells tampoc li tenen por a l’eternitat.

Què vols ser? Què haguessis Estat? En La Edad de Oro (Castro) els nens Lanzani sumi imaginació a el Vol per imaginar sumi futur; en Glorias de un futuro olvidado (Melis) algunes antigues viatgen Fins al instant en què van imaginar super futur més dolç. Futurs anhelats i incerts es confronten als records d’un Passat nostàlgica i l’enyorança d’una cosa que no llegeixen a existir. Futurs que Possiblement no seran i futurs que mai fuerón. Entre tots dos, nens i ancians, les generacions intermèdies de joves i adults que es debaten als llimbs. (Anestèsia de temps)

Silenci: resignació i desafiament Com si d’una baralla es tractarà, The New Man and my father (Melis) i Yo no le tengo miedo a al eternidad (Castro) dialoguen a través de dues estratègies complementàries de combat: encaix i desafiament. Melis Mostra a super pare en la intimitat de la seva casa, encaixant els cops de la destinació polític de Cuba, mentre que Castro adopta la posició d’atac exhibint les postures desafiants dels joves als carrers. Estem davant de dos Actituds generacionals representatives i diametralment oposades: la resignació de la generació castrista i el repte rebel de la joventut. Tots dos vídeos en silenci, sense argumentacions, mostrant només L’evidència explícita d’un llenguatge corporal inevitable. La paradoxa Es troba en el rerefons, ja que són només dues maneres diferents de mostrar la paràlisi davant un futur incert, la decepció i l’Acceptació. (Anestèsia de silenci)

L’estratègia de l’alacrà en Aquí todos me cuidan (Melis) i Tu silencio tiene un precio (Castro) tots dos artistes explori els límits on el cansament, la impotència i la desesperança acaben desplaçant els valors ètics. Melis traeix als traïdors desvetllant el joc de reciprocitat entre un director que consent les activitats il·lícites de sobre Empleats perquè aquests preserven sumi lloc de nul·la gestió; Castro confronta a la gent incitant-los a calcular els preciós de sobre silenciós. Quan el futur es Mostra permanentment bloquejat vam començar a lliscar de forma conscient i controlada pel Vora del precipici,… ja només ens queda l’estratègia de l’alacrà: el suïcidi ètic. (Anestèsia ètica)