On Lines és una col·laboració audiovisual en directe entre la música experimental iraquiana DaniaShihab i el cineasta xilè Carlos Vásquez Méndez en la qual exploren el concepte de la línia com a límit perceptiu i com a llindar simbòlic. La col·laboració indaga la història de la línia com un paisatge imaginari que no es compon d’objectes o superfícies, sinó de moviments i quietud. Una línia com a conducte, frontera, com a camí que tracem en recórrer terrenys i deixar la nostra petjada indeleble. Un camí traçat per cossos i històries. Shihab i Vásquez Méndez exploren el paisatge com una malla de senderes entrellaçades al llarg dels quals es viu la vida i, alhora, de terres que estan limitades per les seves fronteres.

Entenent la línia com una partitura, o una forma de notació i traducció del visual al sonor on s’indiquen direccions, tendències o predisposicions, Vásquez Méndez teixeix una xarxa de signes, dibuixos i línies de llum inspirats en el paisatge sonor proposat per Shihab, establint una conversa entre tots dos llenguatges (imatges i sons) que, malgrat les seves diferències, aconsegueixen una comunicació sensible que convergeix just a la frontera, entenent aquesta no sols com un contorn a cada costat, sinó també com un punt de trobada.

Durant l’actuació, Shihab crearà una improvisació en directe utilitzant diverses tècniques, com la síntesi granular i la manipulació de gravacions de camp, l’estirament del temps i la manipulació de bucles de cinta, per a formar un paisatge sonor que interpreti l’obra visual de Vásquez Méndez en temps real, qui entrellaça diferents bucles de pel·lícula que contenen línies, horitzons i camins que, a mesura que es projecten, superposen capes de conceptes i significats que connecten l’estètic amb el polític, en una espècie de línia temporal discontínua i intricada.

Accident, de l’artista Helena Vinent, és la darrera exposició del cicle de l’Espai
13 Ens acompanyarem quan es faci fosc, a cura d’Irina Mutt.

Helena Vinent proposa una experiència de tensió entre l’accessibilitat i el desig
de gaudir, amb la qual provoca que l’accés als espais museístics passi per un
pacte que transforma la manera com transitem per aquests entorns.

L’Espai 13 es converteix en un espai on les persones discas* deixen de ser
subjectes passius i esdevenen un accident que sacseja l’ordre capacitista
establert.

Combinant imatge, text i so, vaig raspant el full i la veu és un relat personal fragmentat que pensa en com es desplaça la memòria del paisatge, viatjant d’anada i tornada. Però que també posa l’accent en com certs paisatges es representen, s’han descrit o es tergiversen des d’altres llocs. La peça busca convertir-se en un viatge —o més aviat en un passeig— per un indret que és territori, jardí, parc, bosc, bassal, terra, però també llenguatge.

Valentina Alvarado Matos és una artista que centra la seva pràctica en la imatge en moviment travessada per una mirada que reflexiona sobre la diàspora, el paisatge i el gest. Les seves peces s’han exhibit a festivals de cinema destacats, com ara el de Pesaro, el de Viena, Los Angeles Filmforum o l’Alternativa, i ha estat artista resident a Hangar, La Escocesa, The Liaison of Independent Filmmakers of Toronto i Matadero Madrid, entre d’altres.

Alguns dels seus films formen part del catàleg de la distribuïdora Light Cone i de l’Arxiu XCèntric. El seu treball ha estat inclòs al llibre Remains-Tomorrow: Themes in Contemporary Latin American Abstraction, de Cecilia Fajardo-Hill. A començaments de 2024 va inaugurar a Barcelona, juntament amb Carlos Vásquez Méndez, el otro aquí, una exposició a La Capella, i totalmente rostro, que funciona como un revers d’el otro aquí, a La Virreina Centre de la Imatge. Combina la seva pràctica artística amb la docència i ha impartit classes i tallers a centres com ara La Massana, la Universitat de Barcelona, la Universidad del Zulia (Veneçuela) i l’Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños (Cuba).

Una característica indispensable en els laboratoris de cinema analògic és fer comunitat, i a través d’aquesta  xarxa és on esdevenen els fluxos d’informació, de coneixement i de creativitat. Un cas molt clar d’això és Sweet Seventeen, una peça de cinema Expandit sobre filmar, acolorir i difuminar la percepció, que neix de la connexió entre Joyce Lainé i Lucie Leszez, dos artistes que habiten dos laboratoris de cinema analògic, dos universos que han escurçat els quilòmetres de distància entre el Atelier MTK i L’Abominable per a trobar-se en l’essència de l’expandit, que és el directe.

Aquest programa té el suport d’Acció Cultural Espanyola (AC/E).

Tres mirades que convergeixen en un eix comú, el cinema analògic. En tres dels més de seixanta laboratoris autogestionats existents a tot el món, se succeeixen múltiples experiències que passen per la pròpia gestió de l’espai, el pro comú i els processos comunitaris, per la gestió del treball en equip, l’intercanvi de coneixements i informació, en espais on la particular materialitat de les coses és un element indispensable, i tot això il·luminat per les diverses expressions artístiques i estètiques que brollen enèrgicament en aquests contextos tan especials. Lichun Tseng del lab Filmwerkplaats de Rotterdam, Joyce Lainé del lab Atelier MTK de Grenoble, Lucie Leszez del lab L’abominable de Paris ens comparteixen la seva mirada al costat de Glória Vilches, coordinadora de Xcèntric.

Lichun Tseng del lab Filmwerkplaats de Rotterdam, laboratori cinematogràfic gestionat per artistes de la WORM. Un espai de treball dedicat a la pràctica del bricolatge analògic, dirigit a artistes interessats en el cinema com a mitjà expressiu i físic. Filmwerkplaats forma part d’una xarxa més àmplia de laboratoris gestionats per artistes a Europa i funciona com a centre de nous experiments i debats entorn de la creació fílmica. El nostre programa de projeccions abasta una àmplia gamma de temes, mostrant obres de membres i cineastes convidats al llarg de tot l’any. Creiem en la promoció de tot el potencial del mitjà, i sempre busquem explorar les possibilitats del cinema com a material performatiu i tàctil.

Joyce Lainé del lab Atelier MTK de Grenoble. L’ATELIER MTK, fundat en 1992 per un grup de cineastes, és un laboratori cinematogràfic artesanal equipat per a treballar amb pel·lícula de 16 mm. Dedicat a la formació i desenvolupament artístic en el context de cinema analògic, amb especial interès en el treball d’autor  i en la inclusió de tots els elements del procés (càmera, impressió, revelat de la pel·lícula, muntatge, so, projecció) com a parts del desenvolupament creatiu de les peces fílmiques.

Lucie Leszez del lab L’abominable de Paris. L’Abominable és un laboratori cinematogràfic gestionat per artistes situat prop de París des de 1996. Es tracta d’uns dels laboratoris més equipats amb capacitat per a abastar tots els processos i formats del context del cinema analògic. Amb una mirada atenta cap a l’autogestió de l’espai per part de lxs artistes, afavorint així que el procés creatiu sigui l’element principal i pugui expandir-se lliurement per l’espai.

Lichun, una de les fundadores del laboratori autogestionat Filmwerkplaats de Rotterdam, Joyce Lainé, impulsora de la nova generació del lab Atelier MTK de Grenoble i Lucie Leszez membre del lab L’abominable de Paris, es troben en el Hall de l’Alternativa, juntament amb Glòria Vilches, coordinadora de Xcèntric per compartir les seves experiències, les seves fragilitats i les seves satisfaccions en l’ampli recorregut d’aquests tres laboratoris de referència del panorama expandit internacional.

La proposta que plantegem en el nostre triangle curatorial entre l’Alternativa Hall, Zumzeig i Festival LOOP i està configurada per dos directes de Cinema Expandit, un dels quals estará acompanyat del músic Robert Kroos, un visionat de peces de 16mm i una conversa d’intercanvi d’experiències.

Programa

16/11/2023, 18h
3 Laboratories, 3 Experiences, Multiple Perspectives (conversa)
Participantes: Lichun Tseng, Joyce Lainé y Lucie Leszez
Moderadora: Glòria Vilches

16/11/2023 20.30h
Lichun Tseng & Robert Kroos, Ebb and Flow (cinema expandit)

17/11/2023, 19h
L’Abominable, Filmwerkplaats, MTK, 3 Laboratories, 3 experiences, Multiple Perspectives (projecció)

17/11/2023, 20.30h
Joyce Lainé & Lucie Leszez, Sweet Seventeen (cinema expandit)

Aquest programa té el suport d’Acció Cultural Espanyola (AC/E).

Ebb and Flow is inspired by the I-Ching, the book of change, Chapter 42 – Yi (Increase). Yi is a message about expansion and fullness. It is simply another cycle of life as it flowers, decays, and achieves rebirth. Ebb and flow, darkness and light, life and death… ‘What is’ springs from ‘what is not. Lichun and Robert use 16mm film projectors and analog generated waveforms to create an immersive, trance-inducing journey. Through layering, constructing, and deconstructing visual and auditory textures they strive for a sense transcending experience where the spectator is no longer consciously watching nor listening. Just being.

Aquest programa té el suport d’Acció Cultural Espanyola (AC/E).

Un seguit de camps visuals i sonors abstractes creen una experiència estètica basada en la materialitat del cel·luloide i de les oscil·lacions d’ona en diferents mitjans. Les difraccions de la llum solar sobre l’aigua i la síntesi de llum-color s’uneixen amb un so hipnòtic i envoltant per convertir aquesta peça de passatges poètics i fascinants en una manera particular de percebre el cinema.

L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB.

Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra.

More Sweetly Play the Dance, fris audiovisual en moviment

Un altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles on s’evoquen les dinàmiques d’una processó ritual, d’una manifestació de desposseïts, d’un flux de refugiats escapant-se d’una crisi o d’una dansa medieval de la mort.

La peça suposa una de les més aclaparadores manifestacions del vessant més coral i coreogràfic de l’obra de Kentridge, un treball que dilueix fronteres entre la instal·lació artística i les arts escèniques, on els diferents llenguatges que domina l’artista es combinen de manera orgànica i hipnòtica. Serà a la Sala 2 del CCCB fins al 17 de gener, i després es podrà veure a l’espai PLANTA de la Fundació Sorigué, prop de Balaguer.

L’univers creatiu de Kentridge en dibuixos i tapissos de gran format

A «William Kentridge. El que no està dibuixat» també podem veure set dibuixos en paper que reten testimoni del laboriós procés creatiu de les pel·lícules de Drawings for Projection i una selecció de nou tapissos de gran format, que l’artista realitza en col·laboració amb l’Stephens Tapestry Studio de Johanesburg, taller local que dona feina a dones de la zona.

Els tapissos presenten siluetes fosques, figures molt identificables que van apareixent al llarg de l’obra de Kentridge. Mostren imatges de persones que porten càrregues (refugiats, manifestants, pelegrins), que per a l’autor simbolitzen les crisis, les guerres i els problemes que assolen Sud-àfrica i la resta del món.

Espai de reflexió sobre el poder i els marges d’exclusió

Amb aquesta exposició, el CCCB no només vol aprofundir en l’obra i la trajectòria artística d’un creador fonamental, sinó també plantejar reflexions sobre els reptes del postcolonialisme i la dialèctica entre el poder, els marges i l’exclusió en l’actualitat.

Les creacions de William Kentridge fan referència a la seva ciutat d’origen, Johannesburg, a la història de Sud-àfrica i a l’apartheid, però, sobretot, toquen qüestions universals: la naturalesa de les relacions humanes, la memòria, la dominació i la culpa o la dissecció del poder.

«William Kentridge. El que no està dibuixat» és una adaptació ampliada de les exposicions «William Kentridge – If We Ever Get to Heaven» (2015) i «William Kentridge: Ten Drawings for Projection» (2019), dissenyades i presentades a l’Eye Filmmuseum (Amsterdam) i comissariades per Jaap Guldemond, amb la col·laboració de Marente Bloemheuvel.

Què hauria passat si la primera persona en aterrar a la Lluna hagués estat una dona? Amb motiu del 30è aniversari de la primera caminada lunar de Neil Armstrong l’estiu del 1999, Aleksandra Mir (Polònia, 1967) va decidir escenificar First Woman on the Moon, una actuació icònica en què recreava l’allunatge en una platja holandesa d’una manera ben diferent: amb un grup només de dones i amb molt baix pressupost. A partir de llavors, aquesta performance s’ha tornat a reproduir en molts països en format vídeo. First Woman on the Moon constitueix una contra-narrativa al discurs que els mitjans de comunicació van emetre en aquella època: el descobriment espacial com a fita únicament masculina. Amb una banda sonora pobrement editada (barreja una sintonia típica de pel·lícula de ciència-ficció amb fragments de les converses entre el president Nixon i els astronautes Armstrong i Aldrin), aquesta projecció es presenta com un poderós manifest feminista i una reivindicació encara actual en favor de la igualtat de gènere.

Què seria de la Història de la Música sense els one-hit wonders? Les intermitències de l’èxit i el silenci mediàtic, la gestió dels records i el poder emocional de la melanconia són bones raons per estimar aquestes cançons, i els grups que les van crear.

Carles Congost conversarà amb Eloy Fernández Porta, professor, escriptor i co-autor del guió, en torn al procés de treball del nou film de l’artista.

Martin Arnold (Viena, 1959) deconstrueix escenes de pel·lícules clàssiques de Hollywood en petits fragments que alenteix i repeteix de forma frenètica. El resultat és una seqüència de loops que alteren la continuïtat del material original i el desposeeixen del seu sentit narratiu. A través d’aquest radical procés d’estranyament i desnaturalització de la relació entre so i imatge, l’escena es transforma en un gag d’aires dadaistes on les accions dels personatges adquireixen nous i sorprenents significats. Així, l’escena de l’esmorzar familiar que Arnold deconstrueix a Passage à l’acte (1993) es converteix en un intercanvi violent de cops i monosíl·labs entre els protagonistes del film. D’una manera similar, a Alone. Life Wastes Andy Hardy (1998), la seqüència que mostra el petó d’un fill a la seva mare deixa de semblar tal cosa per transmetre un tipus d’afecte molt diferent a l’afecte matern-filial.

Es podria dir que si Arnold proposa una revisió del gag còmic en clau experimental, Peter Tscherkassky (Viena, 1958) fa l’equivalent amb les seqüències de suspens, horror i violència. A Outer Space (1999), per exemple, Tscherkassky manipula algunes escenes de la pel·lícula de terror L’Ens (1982) per intensificar l’atmosfera desassossegant d’aquesta història sobre un ens paranormal que abusa sexualment de la protagonista. La metodologia de Tscherkassky consisteix en una intervenció directa sobre la mecànica cinematogràfica. Aquí no són tant els sons i les imatges sinó els suports fílmics mateixos (la pel·lícula i la banda de so) els que es veuen sotmesos a una traumàtica alteració que modifica radicalment la seva continuïtat. A través d’aquesta subversió tècnica, nous sentits emergeixen de l’interior de les imatges i els sons originals.

En aquesta masterclass Tscherkassky i  Eve Heller (1961) posaran en relació les seves respectives creacions i la seva aproximació a la qüestió de l’inconscient audiovisual.

Martin Arnold i Peter Tscherkassky són dos dels principals representants del cinema experimental austríac. Tot i la diferència entre la seva manera de treballar i la seva metodologia d’apropiació de material fílmic aliè, tant Arnold com Tscherkassky semblen voler revelar tot un seguit de significacions ocultes a l’interior del continuum audiovisual; coses que, d’alguna manera, ja hi eren però que només poden ser extretes i mostrades mitjançant un procés d’alteració, agressió i estranyament de les narratives i les tècniques cinematogràfiques. Aquest estrat de significació ocult que sembla emergir del fons dels sons i les imatges originals és el que anomenem “inconscient audiovisual”.

Programa

Passage à l’acte, Martin Arnold, 1993

Alone. Life Wastes Andy Hardy, Martin Arnold, 1998

Outer Space, Peter Tscherkassky, 1999

Instructions for a Light & Sound Machine, Peter Tscherkassky, 2005

Projecció en DCP. Presentació dels cineastes i debat posterior amb el públic.

Fent servir un principi similar al de les seves pel·lícules, Arnold proposa una revisió del gag en clau experimental. En aquest cas, però, el material audiovisual no ha estat extret de films de Hollywood en blanc i negre sinó de dibuixos animats. A partir de la seva manipulació, la innocència de les imatges se substitueix per una successió d’accions carregades d’histrionisme i violència. Els personatges apareixen fragmentats i mutilats, sempre immersos en un fons completament negre. Mans que es retorcen, llengües que es belluguen, boques que articulen sons sense sentit… Les ofensives escenes originals es transformen així en fantasmagories inquietants i esgarrifoses, plenes de frustració, agressivitat i que, en determinats moments, també semblen suggerir una desconcertant pulsió eròtica.

«Pantalla CCCB, un mes, un artista» és un espai per obres audiovisuals d’autors amb voluntat per experimentar i innovar amb nous llenguatges estètics, formals i narratius. Es presenta simultàniament com una sala d’exhibició en el edifici CCCB i com una pantalla online dins de la web institucional.

La comissària Anna Dot proposa la presentació d’Inversió d’un pla de Job Ramos (Olot, 1974), al mes de maig, i Louis Garrel d’Irene Solà (Malla, 1990), al mes de juny, respectivament. Ambdues obres permeten parlar de la presència del cinema en la mirada a través de la càmera sobre el quotidià. Una presència que actua com una força que condiciona la percepció d’allò que envolta a l’artista i l’obra n’esdevé un reflex.

Programa 
Maig : Job Ramos, Inversió d’un pla, 2009
Juny : Irene Solà, Louis Garrel, 2015

Sobrenomenada Mamba Negra, la bicicleta ha aconseguit un estatus icònic com a vehicle assequible i mètode popular de transport per a la població de Kenya. No obstant això, a mesura que la modernització s’estén pel continent africà, la Mamba Negra està sent reemplaçada per scooters i motocicletes xineses barates.

Recentment, Cyrus Kabiru ha estat artista resident a Hangar de Barcelona amb el suport de la Fundació Han Nefkens. La seva obra The End of the Black Mamba I forma part de l’exposició col·lectiva Making Africa al CCCB.