És matèria allò que hi ha a sota de tot canvi, allò que anticipa transformació i moviment. La matèria precedeix la forma i la representació, articula el temps, allò que ve després: fa possible el que ha de venir. La pregunta per la matèria és comuna en molts dels processos i debats al voltant de l’art actual, sovint des d’un punt de vista temàtic, però també és possible abordar el materialisme com a mètode. Aquesta exposició mostra les obres finalistes de la convocatòria Miquel Casablancas 2024, juntament amb els tres projectes desenvolupats al llarg del 2023 a través de les residències SAC-FiC. Si bé donant compte de diverses inquietuds, hi trobem complicitats metodològiques. A través de l’escultura, la instal·lació i l’audiovisual, aquestes obres ens conviden a explorar els seus propis processos de construcció i a fer una arqueologia del substrat que comparteixen.

La reflexió sobre el concepte de matèria s’ha donat des d’èpoques antigues, especialment quan va sorgir un pensament que, en oposició a la metafísica de les idees, va reivindicar que tota realitat està fonamentada pel material. Ja a l’interior de les lluites polítiques de la modernitat, el materialisme històric va sorgir com un mètode per imaginar el pas del temps d’una manera complexa, desacreditant una visió lineal de la història i apostant per la convicció que la matèria és la causa de tota transformació, és a dir: l’estructura fonamental de tota possibilitat. Avui dia, encaminades a la recerca d’altres possibilitats de vida, es multipliquen les especulacions al voltant d’una mena de «nous materialismes», i això convoca directament els processos artístics que tenen com a focus la matèria mateixa i la seva transformació.​​

Artistes: Marc Anglès, Isabel Bonafé, Natalia Domínguez, Mikel Escobales, Albert Gironès, Marina González Guerreiro, Gala Hernández López, Hodei Herreros Rodríguez, Abel Jaramillo, Claudia Rebeca Lorenzo, Lucas Marcos Barquilla, Jara Roset, Laia Ventayol García, Lola Zoido

La llista de representacions culturals occidentals al voltant de l’amor i les passions seria infinita: des de la mitologia grega i les seves tragèdies, passant pel cristianisme escolàstic, l’amor cortès, l’edat d’or, el romanticisme del segle XVIII i part del XIX, fins a les expressivitats culturals més populars o alternatives del nostre temps, hi ha testimonis dels danys causats per alguna idea d’amor.

En l’àmbit del real, continuem patint per culpa de creients que exterminen l’altre en nom de l’amor a un Déu; de tots els nacionalistes que segueixen llançant-se en la destrucció mútua per amor a alguna pàtria o nació; adolescents que interpreten trets gelosos com a signes de l’amor vertader; la mare que mata els seus fills perquè no pateixin; revolucionaris que donen la seva vida o la prenen per amor a alguna idea de revolució social; o l’amant que decideix matar el seu estimat (o viceversa) al adonar-se que està perdent el seu amor.

Quina és la responsabilitat de la cultura en tots aquests paradoxes? Quantes situacions dramàticament preestablertes hem viscut a les nostres històries d’amor? Quins plaers o fantasmes s’amaguen darrere de la màscara de les creences que envolten l’ideal de l’amor? Podria ser que la causa principal dels conflictes socials no sigui l’odi, sinó un excés d’amor cegament passional? Quins efectes tindria la desidealització de l’amor en l’ordre social? I en nosaltres?

A l’exposició Paraules d’Amor, Núria Güell, a través d’una acció inaugural, una projecció en vídeo i una festa de cloenda amb música en viu, qüestiona les representacions establertes i els mandats culturals apresos al voltant de l’amor apassionat i les seves conseqüències.

Convidat per la dOCUMENTA13 l’any 2012 Albert Serra crea Els tres porquets, una pel·lícula de 101 hores amb Goethe, Hitler i Fassbinder com a protagonistes. Filmada a Kassel de manera fragmentària per ser projectada cada dia durant els tres mesos que dura la dOCUMENTA, a la Fabra i Coats es presentarà en el seu format d’instal·lació multipantalla.

Amb aquest experiment cinematogràfic Serra explora la performativitat del mitjà, però també la fidelitat als textos autobiogràfics i la construcció simbòlica de la història. Plantejada com un flux continu de discurs, els actors no professionals reciten de forma literal les paraules que se’ls hi atribueixen a aquests personatges en tres llibres: Converses amb Goethe de J.P. Eckermann, Les converses privades d’Adolf Hitler i un recull d’entrevistes a Rainer Werner Fassbinder. A través de les seves dissertacions es dibuixa la personalitat i les idees de tres figures que marquen tres moments clau en la història alemanya i en la construcció d’Europa.

Es tracta de l’estrena en primícia a l’estat espanyol d’Els tres porquets, que surt per primera vegada del context alemany gràcies a la iniciativa de la Fabra i Coats, que ha cregut en la necessitat de poder ensenyar aquesta obra magna del nostre cineasta més internacional a Catalunya. Amb aquest objectiu, i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Goethe Institut, la Fabra ha encarregat i capitanejat la tasca titànica de traducció i subtitulació de les 101 hores de pel·lícula, que es preveu duri deu mesos.

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i del Goethe Institut.

Trencar una nou és una acció insignificant i quotidiana. A qui se li acudiria entretenir-nos trencant nous? Però el cert és que, en la seva humilitat, aquesta acció té la capacitat de desplegar per si mateixa l’estructura d’una escena diminuta, amb les seves expectatives i el seu desenllaç. No només ens convoca amb la promesa de l’aliment; també sap recollir en un mateix punt l’atenció de tots els presents.

Davant les pretensions tot sovint fallides dels relats més ambiciosos i articulats, Lúa Coderch se situa on hi ha els petits esdeveniments que, com aquest, de manera discreta, semblen oferir-nos un lloc des d’on començar un moviment de reparació, des d’on refer les costures de la nostra vida en comú.

L’exposició desplega a l’espai de Fabra i Coats una sèrie de dispositius de captura de l’atenció, com ara una cortina-film, escultures que potser són mobles i un programa d’accions a escala reduïda per compartir amb altres, com un recull d’escenes o petites unitats de sentit que poden arribar a conformar el grau zero d’una narrativa comuna.​

El títol és una versió especejada, en tres paraules juxtaposades, dels elements que, amalgamats, configurarien una veu. Del to, audible però sense contingut semàntic, a la boca com a lloc d’enunciació encarnada, passant per la llengua, construcció político-lingüística però també òrgan visceral.

L’exposició es fixa en la polifonia i la dimensió sonora que travessen l’obra de l’artista. No només com quelcom que fa a les seves pel·lícules, sinó també com quelcom que la configura a ella mateixa. Es tracta d’observar el paper que atorga a les veus dels altres i de mostrar en paral·lel una trajectòria artística en què la recerca d’una enunciació pròpia passa per deixar-se travessar deliberadament per allò aliè. Aconseguir un lloc des del qual parlar amb legitimitat suposa en aquest cas multiplicar la veu, fer-la altra, auto-estranyar-se deliberadament.

Van Oldenborgh no dirigeix pel·lícules sinó que les entén com un marc d’hospitalitat en el qual acollir i mobilitzar subjectes i relats per a una elaboració o revisió conjunta de sentit. En ocasions, missatges o textos del passat travessen cossos en el present i donen lloc a estranyament, conflicte o violència. A vegades, les/els participants posen –literalment i metafòricament– el guió a distància, mesurant la seva capacitat d’encarnar-lo. Els processos d’interpretació dialogada són formes de visibilitzar i exorcitzar herències discursives colonials, ideològiques, racials o de classe que altrament continuarien reproduint-se de manera inadvertida.

to llengua boca subratlla l’eficàcia d’estratègies vinculades a la presa de paraula, la trobada i la posada en circulació de veus, la construcció coral dels relats i la no naturalització del lloc des del qual es parla. En el treball de l’artista hi ha una insistència obstinada, d’una banda, a «des-subjectar», deslliurar-se del dirigisme de veus i cossos durant els rodatges; i, de l’altra, a «des-subjectar-se», desprendre’s de la univocitat com a enunciació artística, ètica i política.

Full de sala Un dia em vaig creuar amb un meteorit

En el breu conte «La distància de la lluna» (1965), Italo Calvino ens parla de la voluntat humana en relació amb objectius inabastables, ficcionant un univers en el qual l’espai que ens separa del satèl·lit es converteix també en metàfora dels desitjos, de les passions i de les obsessions terrestres.

Dirigir la mirada cap al cel estrellat es correspon amb aquell impuls vertical al qual els éssers humans sempre hem respost, un ímpetu del cos que revela preguntes sobre l’origen del món, la necessitat d’orientar-se i la inclinació a explorar. Així mateix, i en diferents èpoques històriques, aquesta acció ascendent ha encarnat la forma del somni utòpic, de la por a la invasió, fins a adquirir els trets d’una futura colonització interestel·lar.

Des de les primeres carreres espacials, la possibilitat d’una expansiva «territorialització» de l’univers es relaciona avui dia amb la incertesa del futur a la Terra, i d’aquesta manera es redueix l’aparent distància entre l’alteritat del cosmos i la nostra quotidianitat. És com si l’espai que habitem, «infinit, indistingible i uniforme en totes les seves direccions» (segons el diccionari Cambridge) adquirís substància física i tangible, i ens obligués a despertar-nos del nostre caminar abstret.

Quan el complex debat sobre la naturalesa de l’«espai» va explotar a principi del segle xviii s’enfrontaven dues posicions principals: la racionalista, segons la qual l’espai es corresponia amb la relació de distància o proximitat entre les coses, i l’absolutista, que l’identificava amb una entitat omnipresent i en part reconduïble a quelcom diví. Més tard, Immanuel Kant parlaria de l’espai com d’un concepte abstracte al qual l’ésser humà recorreria per donar sentit al món. D’acord amb la física contemporània, l’espai-temps vindria a ser finalment un contenidor dins del qual ens movem i fluïm, un sistema imperceptible que determina, organitza i afecta la nostra existència.

Abstraient el debat del discurs pròpiament científic i reconduint-lo cap a un context metafòric, la «mirada espacial» oferiria llavors una via per acotar la distància entre l’infinitament gran i el nostre microcosmos quotidià, interrogant aquelles qüestions que ens afecten de prop, segons un moviment a la inversa que des del cosmos interpel·li el cos. Com si, caminant distrets pel carrer, ens creuéssim amb un meteorit.

Aquest projecte comença com una recerca basada en teories científiques sobre l’infinitament gran i l’infinitament petit, i es proposa com un acostament a la ciència “per part d’una ment poc científica”. Després de fer-se recurrents preguntes existencials com: “qui som?” “on anem?” “què és l’univers?” “és infinit?” “on està?” “on acaba?” “què hi havia abans del big-bang?”, el 2012 Cris Blanco (Madrid) poses llavors les bases per ciència-ficció –
una performance, un concert, una reflexió audiovisual sobre el cosmos i mes enllá. 

How to Observe a Nocturnal Sky (Com observar un cel nocturn) és una conferència performativa en què la comissària Alexandra Laudo (Barcelona, 1978) posa en relació fenòmens astronòmics i moments destacats de la història de l’astronomia amb reflexions filosòfiques sobre la nit, la foscor, i les nostres formes de veure. La proposta combina referències pertanyents a l’astronomia, la història i la teoria a través d’estratègies narratives, tot desdibuixant els límits entre la performance curatorial i la conferència acadèmica. Realitzada per primera vegada el gener de 2019 al centre d’art Collective a Edimburg, aquesta conferencia performativa s’estrena a Barcelona en la seva versió actualitzada.