En ocasió de l’obertura del Festival LOOP, La Niña Jacarandá presentarà el seu projecte Sexpiritual.

Sexpiritual és una performance transdisciplinar, on conviuen un DJ set, cançons cantades en viu i monòlegs que il·lustren el seu EP homònim per estrenar. Sexpiritual, és una paraula/concepte que pot ser usada com a “clau” per a transitar i reflexionar zones d’aparent contradicció, com ho són “dimensió espiritual” i “espai corporal”, posant en relleu com des de la cultura occidental, la corporalitat acostuma a ser vinculada a “el femení” (cos, emocionalitat, subjectivitat) i que en percebre’s com a oposat al masculí (ment racional, objectivitat, la veritat universal i empírica), acostuma a ser llegit com a menys vàlid a nivell d’enunciació política, material i simbòlica.”

Els creuers travessen el Mediterrani des de Barcelona unint punts en un entramat de capritxoses constel·lacions, com els qui uneixen números en un passatemps de manera reiterada una vegada i una altra fins que el paper s’esquerda. El negacionisme tardocapitalista és en realitat la conseqüència natural de la nostra por a no saber gestionar el col·lapse, el canvi, les males notícies. No som capaços d’entendre l’acció i el moviment més enllà de la culpa que ens bloqueja.

Anòxia. Un preludi constant és una òpera que, de manera gradual, va relatant algunes de les problemàtiques més evidents a les quals s’ha sotmès la mar Mediterrània; un cant visual que expandeix la nostra qüestionable convivència i narra en glissandos tèrmics les foscors que s’esdevenen però que no s’estanquen en la fatalitat com a única melodia possible. És un treball audiovisual construït en diferents fases, amb veus diverses, sensibilitats múltiples i complicitats reals; una naumaquia en tres actes.

L’exposició en les instal·lacions que tindrà lloc al Centre d’Art Tecla Sala es divideix en dues parts. Una avantsala a manera d’obertura a la peça principal que dona títol al projecte i d’altra banda, la projecció d’aquesta òpera preval en una pantalla de gran format situada a la part posterior de la sala. En l’espai d’obertura o pròleg es podrà veure i consultar tot el material de procés i preparació, tant de la part compositiva com de la conceptual.

Aquest material prové de múltiples arxius municipals i museístics i juntament amb les partitures i altres elements/objectes (plans, textos, petites escultures, hemeroteca  que han anat apareixent al llarg de la recerca) situaran a l’espectador en un marc conceptual, emocional i polític específic.

Anòxia, una òpera en tres actes proposa diferents acostaments a les problemàtiques actuals de la mar Mediterrània.

*L’anòxia és la manca (o gairebé manca) d’oxigen respirable en les cèl·lules, els teixits d’un organisme o en un sistema aquàtic.

L’univers conceptual i formal desenvolupat per l’artista Pedro Torres (Brasil, 1982) s’articula al voltant d’una noció tan abstracta i omnipresent com el temps. A través de mitjans i tècniques diferents, els projectes de Torres són propostes visualment atractives i suggerents, on la reflexió sobre la representació i percepció dels múltiples plecs del temps es barreja amb un interès marcat per les possibilitats de la imatge i del llenguatge.

Fent dels fets científics el punt de partida per a les seves llargues investigacions (la curvatura de l’espai-temps, la precessió del periheli de Mercuri, el funcionament químic d’un clatrat, l’observació de l’activitat solar per part de la NASA o el principi de sedimentació d’un fòssil en són només alguns exemples), l’artista s’allunya d’interpretacions purament nocionals o tècniques i reuneix teoria i poesia per apel·lar directament el públic i la seva experiència individual. Fent ús d’algunes de les paraules recitades per una càlida veu en off en aquest últim projecte –Uxuwell (2022)–, podríem dir que en la pràctica de Torres «el procés és continu mentre pugui succeir, mentre travessi els objectes i sigui inherent a les relacions i connexions, mentre flueixi. Perquè tant tu, com jo, puguem ser aquí o allà, o aquí i allà, ahir, avui, demà, mai o sempre».

 Realitzat gràcies a la Convocatòria de Producció 2020 de la Fundació “la Caixa”, i amb el suport d’Hangar, Uxuwell reuneix moltes de les línies de recerca que caracteritzen la pràctica de l’artista: la representació entrellaçada de passat, present i futur; l’essència i pes de la memòria; la percepció del nostre entorn físic  i natural; l’impacte del canvi climàtic; i la importància i materialitat del llenguatge.

Fragmentant el relat en múltiples pantalles, que evoquen alhora dimensions espai-temporals diferents, el projecte proposa un viatge narrat a cavall entre realitat i ficció, solapant imatges de paisatges naturals, que podríem reconèixer com a terrestres, amb altres vistes d’entorns digitals, abstractes i en glitch. En aquest recorregut que transita per escales i èpoques diverses, el públic és requerit per ser alhora observador i participant actiu. El dispositiu instal·latiu multicanal incita als moviments de la mirada i el cos, fins a traduir-se en la possibilitat per al visitant d’una experiència immersiva de realitat virtual. Aquesta opció puntual d’interacció amb l’entorn adquireix, a més, un significat específic quan les imatges proposades il·lustren canvis geològics i climàtics irreversibles: aquestes seqüències semblarien suggerir una pregunta directa als qui participem de l’activitat sobre el planeta Terra.

Una possible clau de lectura del material original gravat per l’artista entre Espanya i Islàndia permetria, de fet, detectar èpoques precises en l’evolució terrestre i en el procés de deteriorament ambiental: el passat, representat per les imatges  de les salines del Parc Natural de les Lagunas de La Mata y Torrevieja, en risc de desaparició per la pujada del nivell del mar; el present, evocat per la zona d’alta activitat volcànica i geo-tèrmica d’Hverir, entesa per Torres com a metàfora de l’activitat humana accelerada sobre l’ambient; el futur inevitable de desglaç i la desaparició de les glaceres, descrit per visions microscòpiques inspirades en la glacera de Vatnajökull i en la llacuna Jökulsárlón.

En una constant oscil·lació entre dimensions formals i narratives –que barregen llocs reals amb paisatges virtuals– el recorregut comença, així, amb la representació d’un àtom de carboni flotant –element abundant a l’escorça terrestre i essència de tota forma de vida coneguda–, i amb la imatge d’un territori desèrtic que evidencia els límits de la representació digital. A partir d’aquí, el visitant es pot trobar amb un paisatge solar que evoca calor i un moviment a altres escales; flotar entre partícules elementals que fonamenten la constitució de la matèria; lliscar entre el codi del programari Unity, utilitzat per dissenyar l’experiència virtual; estar al bell mig d’un oceà d’aigües mogudes i onades contínues que remeten al pas del temps; perdre’s en el trencament de la imatge fragmentada, latent, en un llindar entre realitat i món virtual. Finalment, la seqüència podria posar fi a un tràveling còsmic, un paisatge de foscor infinita que –temible i pacificador alhora– podria remetre a la fi de l’univers. Aquestes dimensions paral·leles podrien o no ser trobades al recorregut individual realitzat a través de la realitat virtual: el viatge resultaria sempre en una experiència parcial, amplificada, a més, per la circularitat i (no)linealitat del temps.

Prenent com a punt de partida el concepte d’Umwelt desenvolupat pel biòleg, zoòleg i filòsof estonià Jakob von Uexküll (1864-1944), l’artista dona vida, així, a diferents representacions de la nostra experiència de la realitat. Per Uexküll –llargament influenciat pel pensament kantià– el concepte de l’existència d’un món objectiu, regular i unívoc per a tothom no tindria sentit. Més aviat hauríem de parlar de l’existència d’un subjecte –o organisme– que, des de la seva pròpia perspectiva, establiria el coneixement específic i irrepetible del món. Del que seguiria l’existència de tants universos possibles (Umwelten) que derivarien, alhora, del món perceptiu (Merkwelt) i operacional (Wirkwelt) d’un organisme determinat.

D’aquesta manera, el paisatge nocturn que tanca el recorregut narratiu i visual d’Uxuwell seria la fi d’un univers i el principi d’un altre, una «lluentor primordial» que esclata on acaba la meva visió i comença la teva. Bon viatge…

Text de Carolina Ciuti

TERRApolis (2020-21) és una trilogia dedicada a la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat que pren cos en el recorregut per la vida física, espiritual, humana i no humana d’aquest territori.

La pel·lícula s’estructura en tres capítols corresponents a tres fites de la seva geografia: Puig d’Ossa, El Samontà i La Marina. Tres paisatges configurats per les immutables presències naturals construïts amb els signes del temps i les accions sobre els llocs.

TERRApolis és un projecte audiovisual de Sitesize, Elvira Pujol Masip i Joan Vila Puig Morera. Amb guió de Sitesize, direcció, fotografia i edició de Fina Sensada, i registre i creació sonora de Carlos Gómez.

TERRApolis forma part del projecte europeu A-PLACE. Linking places through networked artistic practices, co-finançat amb el programa Europa Creativa de la Unió Europea. Activitat en col·laboració amb Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet.

Existeixen formes de desorientació que no es relacionen tant amb trobar o buscar una direcció en l’espai o el temps com amb l’experiència d’una pèrdua de sentit més difusa i profunda. Lluny de tractar grans gestes èpiques, Palau de vent és una exploració de la qüestió de la desorientació, un desencaix vital que es viu com individual però que en realitat és compartit, i que deriva del desajust que es produeix en comprovar que els relats que estructuren les nostres vides són una mena de profecies contemporànies, caduques però vigents, que mai acaben de complir-se. El projecte videogràfic adopta de forma lliure l’estructura d’una tragèdia clàssica, on una protagonista sense rostre transita per un paisatge nocturn, com en un somni, i la narrativa sembla suspesa en el temps, sense un desenllaç i sense lliçó moral. A mode de cor, l’acompanyen tres personatges dubtosos i esquius, fruit de la revisió de la figura de la sirena mitològica: veus que representen alhora el coneixement, l’atracció i el perill, però també la possibilitat de traçar un sentit i una cardinalitat pròpies.