L’artista Enric Farrés Duran —originari de Palafrugell i descendent de Josep Pla— intenta recrear el periple marítim que l’escriptor va narrar a Un viatge frustrat (1918), però assegurant-se aquesta vegada l’arribada a bon port. Per evitar repetir el fracàs, Farrés Duran dissenya un sistema de navegació que li ofereixi altes possibilitats d’èxit: el seu barquet serà remolcat en tot moment per una barca més gran, equipada amb veles i motor, i tripulada per un col·leccionista de renom. El 22 de novembre de 2024, l’artista presentarà la projecció de la pel·lícula amb el director Miguel Ángel Blanca.

Durant més de 17 anys, Mayra Martell ha generat diversos documents visuals a la seva ciutat natal, una de les fronteres més violentes del món, que ha estat focus d’atenció pels nombrosos casos de feminicidi que hi ha hagut des de la dècada dels 90.

A Ciudad Juárez hi ha documentat 172 casos de dones desaparegudes. La sèrie El acto de estrañar a la que pertany el video, registra els espais i objectes personals habitats per aquestes dones/nenes abans de desaparèixer.

Martell està treballant en la producció del llibre que recull tots els casos, fins i tot aquells que la policia no ha volgut documentar. Aquests casos no consten en lloc, l’unic espai de memoria d’aquestes desaparegudes serà aquesta publicació.

Curiosa. Desorientada però present. Activament aquí. Diuen que el temps dictamina comportaments, que un temps i un lloc determinen les nostres relacions. I penso en un temps que sempre és l’entremig d’alguna cosa, que mai es tanca, sinó que és un tancament que queda camuflat, derivant en una acumulació d’experiències, en reverberacions que es donen al joc.

I també penso en una formiga que per error entra a la motxilla d’algú i que de cop es troba en un altre lloc. Sense terra, lluny del formiguer i que busca i rebusca pel marbre de la cuina, fent-se guiar per les seves antenes. Quasi cegues, orientades pel tacte. És així com jo habitaria el temps en un altre planeta? Conduïda pel meu cos, per les meves antenes?

El projecte “Marcial” explora el desig cap a un possible futur. Especulant entorn la possibilitat migratòria davant un món que hem ferit, Matilde Amigo es veu interpel·lada per les recents investigacions del planeta Mart com a un lloc per ser habitat. Partint d’aquesta creença com a premissa, l’artista inicia un “Programa de entrenamiento para habitar Marte” per tal d’aprendre a viure i a vincular-nos afectivament en altres mons.

A “Believe II” l’artista se’ns mostra en un espai eteri del qual en desconeixem el temps i el lloc.  Posant el cos al centre, la seva pràctica es desenvolupa en una acció dialèctica amb l’entorn, iniciant una sèrie de gestos i relacions específiques amb la singularitat de l’espai. Sense seguir una coreografia prèvia, el cos apareix com un agent de present.

Quines relacions reproduirem en un futur? Com el sistema de creences individuals i col·lectives contribueixen a generar imaginaris i desitjos? Podem posar en dubte les nostres creences?

Una translació d’una trobada que pensa amb cura. Que es llegeix entre línies, es mira als ulls, que escolta el cruixir de l’entorn amb atenció. Un esbós, des del més mundà, d’una trobada, físic, reflexiu, simbiòtic i situat.

Un pas de pàgines com versions d’històries que es contenen en la seva senzillesa, en la seva durada i continuació. Un espaitemps per esdevenir el que és suggerit en cada pas. Una acceptació de la proposta de subjectivitat, actualitzant un cop i un altre la manera en què és rebut el que se’ns presenta, actualitzant cada gest i el seu pols, en el teixit de figures de cordes. Reconeixent-nos en la condició de caminants de senders entrellaçats.

De la Vall de Santa Creu en surten molts camins que permeten travessar la serra que la corona d’una banda a l’altra amb molta facilitat. Amb tot això en ment, Vénen de lluny és un passeig iniciat a Palau Saverdera amb destinació Vall de Santa Creu.

El recorregut passa per diversos referents que evidencien l’antiguitat d’aquests camins, com el grup de dòlmens de Fontasia, l’església de Sant Onofre, el mas Ventós, l’església de Santa Helena, el monestir de Sant Pere de Rodes i els refugis de pedra que es poden trobar al voltant de Coll Perer.

Fa segles que els humans passem per aquests camins, creuant la muntanya en diverses direccions. Però, aquest recorregut no només l’hem fet nosaltres, també ho han fet els ocells, per les seves vies del cel. Aquesta peça neix d’un paral·lelisme inicial entre les vies terrestres i les aèries.