En el marc del Festival LOOP 2023, la Filmoteca de Catalunya celebra una activitat amb l’artista Aura Satz dins del programa Attuning. El dia 23 de novembre a les 19h tindrà lloc una sessió d’escolta amb dues de les composicions telefònic-sonores de l’artista; Dial Tone Dron, 2014, amb Pauline Oliveros i Laurie Spiegel i Tone Transmissions, 2020, amb Éliane Radigue, Julia Eckhardt i Rhodri Davies.

Per a aquesta activitat comptarem amb la presència de l’Aura Satz. Després de l’escolta de les dues peces sonores l’Aura Satz dialogarà amb la Carolina Jiménez, comissària del cicle Attuning.

Attuning  inclou una exposició en el Museu de la Música de Barcelona, del 9 de novembre de 2023 al 7 de gener de  2024. Es centra en un conjunt particular d’obres dins del cos de treball d’Aura Satz a partir d’alguns punts cecs –que no sords– del relat dominant de la música electrònica i les convencions que els han mantingut. L’artista retrata una sèrie de compositores que han estat rellevants per al desenvolupament de la música electroacústica i les tecnologies vinculades a la creació de sons electrònics. L’exposició en el Museu de la Música presenta Oramics: Atlantis Anew, 2011, concebuda en homenatge a Daphne Oram; Little Doorways to Paths Not Yet taken, 2016, un perfil intimista de l’estudi de la compositora estatunidenca Laurie Spiegel i Hacer una diagonal con la música, 2019, amb la compositora electroacústica Beatriz Ferreyra, impulsora, al costat de Pierre Schaeffer, de la música concreta.

Enmig del Raval és ben fàcil de veure l’espai actual de la Filmoteca com un sot de projeccions. Així mateix, en l’activitat de la institució, les funcions de conservació, arxiu, receptacle i niuada d’imatges hi són ben presents. Totes dues coses ens han convidat a mostrar aquest pla fix d’un projector que, encarat a un sot enmig d’un camp, s’estarà quatre mesos fent per manera de restituir algunes imatges al món.

No sé pas fins a quin punt, amb aquesta proposta de restitució, plantació i repòs, podem donar una mica de cabuda, tot alliberant el corresponent racó de món de la seva saturació. És ben fàcil que l’operació quedi convertida, al capdavall, en una imatge afegida més. Però!

Fa anys que predico aquest gest de tornar les obres al món, sota el propòsit que creació i dissolució convisquin més entrellaçades. Com més fèrtilment entrellaçades, millor. I no cal dir que la fertilitat es dona en la mesura que, més o menys lentament, qualsevol creació es deixa reabsorbir en el medi. Les relacions entre fertilitat i conservació serien ben complexes de resseguir, però és evident que a l’hora d’intervenir en un espai com l’actual, que es mostra com més va més atapeït d’imatgeria, l’alternativa entre fer lloc i fer nosa resulta cada vegada més clara i decisiva.
Així com hi ha el cinema mut, amb tota l’agitació d’imatges que va comportar fa més d’un segle, no sé si no podríem parlar d’un cinema cec per anomenar la sotapervivència d’imatjaments que no s’han volgut formar encara: cabuda d’imatges just amb la mínima presència d’imatge per copsar el fons de cabuda. Meravella de pensar en l’absència de forma com un estat previ a la presència de forma i no pas com una privació de forma. Meravella de pensar en la llum encara sense néixer d’un cinema que no es pot imaginar perquè les seves imatges prefereixen de viure colgades, atrapades en la magnitud general, encriptades, negres dins la terra negra.

Tornem al gest de l’acció. Olor mig d’herba brunzida, mig d’herba esclafada pel pes de la llum. Ara la projecció cinematogràfica nocturna sobre terrossos i gleves planteja un altre ordre de qüestions: ¿La il·lusió d’espai del cinema pot regenerar un camp? ¿Podem concebre unes tiges d’herba com unes imatges botànicament renascudes? ¿Pot sorgir, posem per cas, un bri de fenàs d’una escena actuada? ¿D’una terra regada d’imatges n’ha crescut mai cap tija viva?

Perejaume

Paracronismes. Ombres projectades sobre el temps lineal (part II)

Si la primera part de Paracronismes està concebuda per l’espai expositiu, la segona està concebuda per a la sala de cinema com una projecció multicanal sobre una única pantalla. Es tracta d’un recorregut des del geològic a l’industrial que planteja, a partir del material de l’arxiu fílmic, una reflexió sobre les relacions entre naturalesa i cultura, puntuades per la ciència, l’extractivisme i la dominació. La banda sonora està composta per pistes pre-enregistrades i sons generats en viu a través de petits instruments de síntesi modular.

Aquest mes de gener es recuperen les dues performances Paracronismes (part I i II) anul·lades el passat novembre a causa del tancament de sales provocat per la pandèmia.

Paracronismes. Ombres projectades sobre el temps lineal (part I)

Una actuació artística (performance) fílmica articulada al voltant del concepte de civilització a partir de les correspondències entre dos elements: un arxiu de pel·lícules documentals de caràcter científic i educatiu de mitjans del s. xx i una sèrie d’imatges, sons i textos propis que alteren i interpel·len l’arxiu fílmic en qüestió.

Desitjava veure alguna cosa en ple dia, em sentia fart de la complaença i la comoditat de la penombra; sentia un desig d’aigua i d’aire pel dia. I si veure era el foc, exigia la plenitud del foc, i si veure era el contagi de la bogeria, desitjava bojament aquesta bogeria.”

(Maurice Blanchot, La Folie du jour )

Surt el sol, resplendeix la flama d’una espelma, el pols elèctric escalfa els filaments d’una bombeta i els projectors s’encenen. El motor de les màquines comença a omplir l’espai fins a fondre’s amb el so de la sala contigua, buida i negra. Els aparells segueixen funcionant sense interrupció, ara il·luminats per la pròpia llum que expulsen, com antigues peces de museu col·locades sobre les seves peanyes.

Les primeres formes apareixen. I si veure era el foc… una incandescència de llums i d’ombres abocades a extingir-se, veritat preciosa però passatgera, centelleig efímer. Les seves flames il·luminen el món, l’enlluernen, el toquen, i en cremar en converteixen en cendres la imatge. Metàfora de la mirada foc, del moviment incessant dels cossos, de les metamorfosis de la visió segons la presenten la parella d’artistes. Com una espelma. Escriu Georges Didi-Huberman que la imatge crema i en ella el temps es fon, doncs “en la imatge és el temps qui ens mira”, som per igual davant tots dos.

Llum i temps constitueixen la matèria prima de les seves creacions. La manipulació artesanal d’aparells analògics i pel·lícula fotosensible, la consciència plena del dispositiu i els gestos cinematogràfics determinen l’obra, els ritmes i processos creatius. Es tracta d’una opció metodològica conscient moguda pel desig de continuar explorant les possibilitats plàstiques, els usos poètics i el potencial crític d’una tècnica i una estètica considerades obsoletes a l’era digital.

La llum torna el món visible. El que és perceptible enganya, però l’invisible a penes existeix. Hegemonia de la visió en la cultura moderna. Valentina Alvarado i Carlos Vásquez treballen els enquadraments, interposen filtres i lents, mecanismes de mediació entre la seva càmera i les coses per desnaturalitzar la percepció en un intent de renovar la mirada. Des del seu projecte anterior Paracronismes, exploren la possibilitat de pensar, dins la imatge, la nostra relació amb un altre temps, o més aviat la coexistència de temporalitats heterogènies sacsejant la idea d’una successió cronològica lineal. La imatge és així una memòria, muntatge d’estrats superposats que irromp en una lluïssor, com diria Walter Benjamin, a l’instant de ser convocat. Passat i present són contemporanis, com la a seva pràctica fílmica.

Presentem un projecte de naturalesa experimental que recull les exploracions plantejades a Paracronismes I i II juntament amb una instal·lació imaginada especialment per al nostre espai expositiu. I si veure era el foc suggereix així una continuïtat natural entre aquesta sala i la de cinema, combinant una mostra permanent de cinema expandit amb sessions performatives efímeres a partir de projeccions en 16mm i S8mm i d’improvisacions sonores. Experiències diferents però complementàries que ens conviden a replantejar-nos les possibilitats mateixes del cinema i el lloc que ocupem com a espectadores.

I si veure era el foc…

Arabian Nights (2015) és una trilogia dirigida pel realitzador portuguès Miguel Gomes basada en la col·lecció de contes de fantasia Les mil i una nits. El film transcorre a Portugal i la trama es basa en esdeveniments actuals, tot barrejant un realisme màgic sorneguer amb el reportatge social indirecte. Considerat en conjunt, el tríptic constitueix una excèntrica instantània per a gran pantalla d’un Portugal que suporta la crisi econòmica en curs.

Miguel Gomes (Lisboa, 1972) és director i escriptor, autor també dels films Our Beloved Month of August (2008) i Tabu (2012).