En A Night We Held Between, Noor Abed integra moltes de les característiques de la seva pràctica artística: el moviment i la coreografia són el fil conductor per endinsar-se en els sistemes de dominació i les estructures de poder mentre treballa el concepte d’arxiu i memòria a través de la terra. Una Nit que Vam Sostenir Entre esdevé un marc per a noves narratives de la realitat palestina basades en la intersecció entre la història i el mite.

En aquesta activitat, el col·lectiu curatorial LaOtra, format per Patricia Sorroche i María Amador, discutirà l’obra d’Abed i analitzarà el film guardonat amb el Premi Han Nefkens-Museu Tàpies.

L’exposició Roman Ondak. Infinitum es mou entre la ficció i la realitat. Una realitat fundada sobre les experiències personals del passat de l’artista mentre creixia en una societat on aquesta realitat era viscuda parcialment com una ficció. Les escultures, les instal·lacions espacials i les fotografies d’aquesta exposició rendeixen tribut a allò que és quotidià. Els objectes trobats o construïts o les situacions que s’hi representen s’alternen entre el que eren mentre encara formaven part de la realitat, i l’actualitat, quan es transformen en les formes subtilment convertides en ficcions que es presenten a l’espectador.

Què ens queda quan despertem d’un somni? De vegades és el record vívid d’allò que semblava ser una experiència desperta; altres vegades, un embull d’imatges parpellejants que persisteixen com un eco durador. Instintivament, el nostre cervell pot intentar donar sentit als seus significats, però no sempre ho aconsegueix. Amb el temps, tot el que queda és una sèrie de sensacions esmorteïdes, el record llunyà d’una al·lucinació. I en aquesta borrosa reverberació, probablement es manifesti la teva pròpia interpretació.

Les elaborades pel·lícules de l’artista internacionalment reconegut Basim Magdy (Asyut, Egipte, 1977) solen inspirar-se en la vida per crear una percepció alterada de la realitat; en juxtaposar imatges que normalment s’associarien a camps semiòtics diferents, l’artista aconsegueix que fins i tot els successos absurds semblin plausibles. Com es revela a les pel·lícules seleccionades per a aquesta mostra –Crystal Ball (2013), The Dent (2014) i FEARDEATHLOVEDEATH (2022)–, el nostre esforç per atribuir una lògica al que veiem és immediatament substituït per l’experiència sensorial immersiva generada pel muntatge magistral. El so, especialment, es converteix en un factor determinant a l’hora de crear la sensació d’un ambient envoltant i la il·lusió d’un present continu que t’atrapa fins que tornis a tenir els ulls ben oberts.

Com passa amb els somnis, a l’obra de Magdy la realitat es difumina amb la ficció i la veracitat de la visió perd la seva urgència. El que adquireix importància és, en canvi, un nou horitzó de possibilitats, on el passat, el present i el futur s’esfondren i emergeix una nova interpretació. La pregunta és: què és el que recordaràs quan estiguis despert?

Aquesta exposició presenta nou obres a tall de selecció representativa del cinema experimental de Conner. Entre elles hi ha CROSSROAD (Cruïlles) (1976), que incorpora metratge dels primers tests atòmics submarins fets pels Estats Units a l’atol de Bikini, una cinta de 36 minuts sobre l’horror i la sublimitat d’aquest esdeveniment apocalíptic.

“Light out of Darkness” (Llum de la foscor) fa referència al projecte d’exposició individual del mateix títol que Conner va elaborar durant els anys vuitanta per al University Art Musem de Berkeley, Califòrnia. Un dels impediments principals que van evitar que es dugués a terme va ser la negativa de Conner a cedir en la seva relació amb les institucions, que imposaven unes normes als artistes que ell considerava inacceptables. El títol, Light out of Darkness, posa èmfasi en el caràcter experimental de la producció fílmica de Conner, que sobretot en la fase primerenca sembla una exploració brillant de les possibilitats perceptives de l’espectador. El dualisme simbòlic de la llum i la foscor evoca la tendència de l’artista a pensar en oposats i metàfores, i també el seu misticisme.

L’exposició s’ha realitzat en col·laboració amb el Museum Tinguely de Basilea.

A State in a State és un documental experimental al voltant dels processos de construcció, disrupció i fragmentació de les vies del ferrocarril a les regions del Caspi i del sud del Caucas. Estudia les vies férries com a materialització tècnica de les fronteres polítiques fràgils que han ressorgit després del col·lapse de la Unió Soviètica.

Donant voltes a les escenes de retard i d’espera que constitueixen la mobilitat del transport de mercaderies, la pel·lícula reinterpreta les narracions optimistes sobre la Nova Ruta de la Seda. Descobreix com els fonaments ferris que connecten els llocs i les persones poden utilitzar-se com a arma d’exclusió i de sabotatge geopolític.

Seguint les mateixes línies, els treballadors despleguen altres formes de sabotatge per contrarestar la violència política. Indagant en les pràctiques de resistència actuals i històriques, A State in a State explora el potencial dels ferrocarrils per a construir una consciència diferent, infraestructural, i l’aliança transnacional duradora entre gent que viu i treballa al voltant d’ells.

Mascareta 19 – Codes of Domestic Violence és el primer projecte que du a terme la Fondazione In Between Art Film, que ha adoptat la forma de vuit nous videoprojectes realitzats per vuit artistes internacionals. Amb una ambiciosa sèrie d’obres que ha encarregat, la Fundació pretén contribuir al debat internacional sobre la dramàtica qüestió de la violència domèstica, que s’ha exacerbat a conseqüència del dilatat estat d’emergència que ha provocat la Covid-19.

Els vuit artistes que s’ha convidat a explorar el tema de la violència domèstica durant el confinament sense precedents del 2020 són Iván Argote (Colòmbia/França, nascut el 1983), Silvia Giambrone (Itàlia/Regne Unit, nascuda el 1981), Eva Giolo (Bèlgica, nascuda el 1991), Basir Mahmood (Pakistan/Països Baixos, nascut el 1985), MASBEDO (Itàlia, Nicolò Massazza, nascut el 1973 i Iacopo Bedogni, nascut el 1970), Elena Mazzi (Itàlia, nascuda el 1984), Adrian Paci (Albània/Itàlia, nascut el 1969) i Janis Rafa (Grècia, nascut el 1984).

Mascareta 19 és el nom d’una campanya llançada pel president del Govern d’Espanya Pedro Sánchez en resposta a la crida del secretari general de l’ONU António Gutierrez i a l’aterridor increment dels casos de violència durant la pandèmia quan moltes dones, a causa del confinament, es van trobar atrapades a casa i impossibilitades per demanar ajuda. En un món hiperconnectat digitalment però separat físicament, les víctimes de violència domèstica s’han vist abocades a un estat de doble aïllament, per tal com han quedat sense mitjans per comunicar-se amb el món exterior. Aquesta situació ha portat a crear un codi secret de SOS, una paraula clau que les víctimes de violència poguessin fer servir a les farmàcies de tot Espanya alertant-ne els empleats perquè posessin en marxa el procés de resposta d’emergència.

Amb un projecte que al·ludeix directament a aquesta campanya, la Fondazione In Between Art Film pretén fer un toc d’atenció a una emergència global alhora que ajuda artistes, oferint-los suport tangible per produir una obra nova en un moment en què totes les iniciatives artístiques han quedat en suspens.

Els vuit films d’artistes que formen Mascareta 19 – Codes of Domestic Violence ofereixen diferents perspectives sobre un tema comú, capturat en l’espectre i la urgència més amplis: cada obra expressa una sensibilitat única, llenguatges de pensament i perspectives que van des d’una exposició en estil documental fins a l’exploració simbòlica i psicològica de les dinàmiques de les relacions.

En les obres de Janis Rafa i en les del duo artístic MASBEDO, s’explora la idea de la llar com a lloc de violència a través d’un llenguatge altament metafòric amb la característica tensió narrativa del relat cinematogràfic, mentre que Basir Mahmood contempla la manera en la qual els mecanismes implicats en la producció d’imatges en una pel·lícula poden convertir l’escenari d’un conflicte social, econòmic i de gènere. Eva Giolo subratlla la solidaritat entre dones a través d’una fragmentació rítmica i amb to de diari de la narrativa; Adrian Paci evoca el sentiment d’aïllament físic i psicològic centrant la seva obra en la veu abans que en la imatge, i Elena Mazzi busca les arrels de la violència de gènere submergint-se en la mitologia i en l’arqueologia. La idea de violència domèstica com a fenomen en l’esfera pública abans que en la privada és abordat per Iván Argote, que examina l’activisme polític i la normalització de la violència en vincular les ciutats de Bogotà i París. Finalment, Silvia Giambrone converteix la llar en un ring de violència tan internalitzada que envaeix el llenguatge i les accions quotidianes d’una parella.

Mascareta 19 – Codes of Domestic Violence pretén oferir una plataforma conjunta de diàleg a un públic com més ampli millor. El programa de projeccions s’ha exposat en diverses de les institucions d’art més prestigioses d’Itàlia, com el MAXXI – Museo Nazionale delle Arti del XXI secolo de Roma, el Castello di Rivoli, Lo schermo dell’arte – Festival internazionale di cinema e arte contemporanea de Florència i el Teatrino di Palazzo Grassi, a Venècia.

Entre el 2020 i el 2021, els films encarregats per a Mascareta 19 – Codes of Domestic Violence han estat seleccionats en diversos festivals de cinema com ara Cinéma du réel, Doku Fest, European Film Awards, FID Marseille, IFFR – International Film Festival Rotterdam, Punto de Vista, This is Short, Visions du Réel, Vilnius International Film Festival, per citar-ne uns quants. Entre ells, cal destacar el metratge de Basir Mahmood, Sunsets, Everyday (2020), guanyador de l’IFFR Ammodo Tiger Short Award 2021.

Beatrice Bulgari És la fundadora i presidenta de la Fondazione In Between Art Film, que té l’objectiu de donar suport als artistes i les institucions que treballen amb imatges en moviment. Entre el 2012 i el 2019, va establir i va dirigir la productora de cinema In Between Art Film, que es dedica a proporcionar a artistes, cineastes i directors la possibilitat d’explorar lliurement un acostament interdisciplinari entre dos llenguatges creatius: el del cinema i el de l’art contemporani. Al llarg d’aquests anys, Beatrice Bulgari ha produït diversos llargmetratges i pel·lícules de Vanessa Beecroft, Pierre Bismuth, Yervant Gianikian, William Kentridge, Diego Marcon, Masbedo i Shirin Neshat, entre d’altres. El 2007, va establir CortoArteCircuito, una plataforma multifacètica que s’encarrega de produir documentals de directors internacionals sobre l’obra d’artistes contemporanis com Antony Gormley, Luigi Ontani, Alfredo Pirri, Michelangelo Pistoletto i Marco Tirelli, entre molts altres. Beatrice Bulgari ha col·laborat igualment com a dissenyadora de vestuari i escenografia en nombroses pel·lícules, entre les quals es troba Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore.

És aquí on les cultures s’entremesclaven i tocaven el món que les envoltava. Un lloc entre el misticisme i la militància on es conserven vestigis d’història antiga, de rituals i d’estats. Una terra que ha estat a l’epicentre del conflicte durant més d’un segle, on el vessament de sang i la violència –de la qual els homes en són testimonis i en formen part– semblen gairebé endèmics. El resultat de les lluites a l’Afganistan, el camp de batalla per procuració, és impossible de predir, només els valents o els necis poden endevinar el seu futur. Aquests nens i el país al qual pertanyen, poden escapar del dolor col·lectiu per la pèrdua i la deformació històrica dels destins humans, per sobreviure? La violència continua sent aterridora, quan té lloc cada dia? El ressò dels esdeveniments, tant llunyans com recents, com pot ser polític i poètic, i com es desencadena la memòria personal?

Aziz Hazara conta la seva història, reflectida aquí notablement a través de la lent només masculina d’aquests nens en el camí cap a l’adultesa (i la participació en els mateixos processos formatius de la violència i el trauma), amb una modèstia impressionant. Transforma i transcendeix la memòria personal i col·lectiva per reclamar el que és nacional com alguna cosa més que els objectes i les imatges identificables a l’instant que s’ha acostumat a veure a Occident. Les seves obres troben un equilibri entre la immediatesa visual i el comentari social, convertint-se alhora en immediates i monumentals. L’artista utilitza una forma de narració sorprenentment serena per explorar el sofriment i la lluita al seu Afganistan natal. Les accions que prepara per a la càmera, amb l’ajuda de jocs infantils, parlen per si mateixes mentre exploren la relació entre els joves i els llocs traumàtics que s’han convertit en el seu pati d’esbarjo. Per comprendre el treball d’Hazara cal buscar-ne el significat en el silenci col·lectiu i en els espais en blanc que romanen en les versions oficials d’aquesta narració compartida. Cal mirar més enllà del que es veu a les pantalles que es tenen davant; cal buscar el que manca en la narrativa que es creu saber.

Hito Steyerl (Munic, 1966) és una de les artistes que treballen en el camp de vídeo més reconegudes per la crítica. Entre el cinema i les arts visuals, el seu treball abasta des de la reflexió sobre la globalització, la producció i la difusió de la imatge, fins a la influència de la tecnologia en la nostra vida quotidiana.

Qui fou estudiant i col·laboradora propera del cineasta alemany Harun Farocki, Steyerl oferirà una presentació reveladora sobre els videojocs, la simulació virtual i la «ficció generativa de l’autonomia».

En col·laboració amb l’IVAM. Institut Valencià d’Art Modern, la Fundació Antoni Tàpies presenta la segona part d’un projecte que revisa les primeres pel·lícules militants de Farocki de la dècada de 1960, així com les videoinstal·lacions que va produir a partir de 1995. Mentre que la selecció a l’IVAM se centra en la investigació de Farocki de la imatge de vigilància, la imatge operativa i les tecnologies de la visió, la Fundació Antoni Tàpies presenta una sèrie d’obres emblemàtiques que analitzen les formes de treball que sorgeixen dels models tradicionals de producció, així com de les exigències de la producció capitalista se centra en els canvis en els processos de treball i la seva representació en les societats contemporànies.

La noció d’empatia, presa d’un text d’HHarun Farocki, informa la selecció d’obres que es presentarà a Barcelona. Mentre que, des de la dècada de 1960, l’efecte de distanciament de Brecht va imposar la necessitat de desromanticització i d’objectivitat en les pràctiques documentals, cap al final de la seva vida Farocki es va preguntar per què el terme preciós d’”empatia” s’havia lliurat a l’enemic, és a dir, al cinema de consum i a la indústria de l’entreteniment. Harun Farocki cridava a la reconsideració i a la re-apropiació: en favor d’Una altra mena d’empatia. Considerem que l’ús particular de la paciència i de l’absència de prejudicis de Farocki amb la càmera, com a eina per al rodatge de persones que treballen i dels espais de treball sense interferència o manipulació, són una prova viva de la seva qualitat empàtica. Com a complement d’aquesta selecció d’obres impulsades per l’interès de Farocki en el món del treball, la Fundació Antoni Tàpies presentarà, per primera vegada a l’Estat espanyol, el darrer projecte a llarg termini de Farocki, realitzat conjuntament amb Antje Ehmann: Eine Einstellung zur Arbeit / Labour in a Single Shot (El treball en una sola seqüència).

De 2011 a 2014, Farocki i Ehmann van dur a terme tallers amb directors de cinema i amb artistes en quinze ciutats de tot el món. En conjunt, en aquests tallers es van produir més de quatre-centes pel·lícules d’un a dos minuts de durada entorn el tema del treball. L’exposició a la Fundació Antoni Tàpies inclou una selecció de cinquanta-quatre pel·lícules procedents de nou ciutats. Aquestes pel·lícules breus realitzades en una sola seqüència exemplifiquen les múltiples formes de treball que coexisteixen al món avui en dia: la mà d’obra material o immaterial, el treball remunerat o no remunerat, les ocupacions tradicionals o les noves. Les obres de Harun Farocki, així com les pel·lícules seleccionades a partir de Labour in a Single Shot revelen que els escenaris cinematogràfics es poden trobar on sigui que hi hagi una pedagogia de la imatge. Es basen en la suposició que una imatge mai no és innocent, sinó més aviat part d’una cultura visual històricament canviant i dels seus règims de la imatge.

© Fundaciò Antoni Tàpies

Labour in a Single Shot is a video production workshop, ideated by Harun Farocki and Antje Ehmann, on the subject of labour: paid and unpaid, material and immaterial, rich in tradition or altogether new. Through a series of workshops in 15 cities around the world, the project sought to produce videos of 1 to 2 minutes in length, framed only in a single shot. The task as set led straight to basic questions of cinematographic form and raised essential questions about the filmmaking process itself. Almost every form of labour is repetitive. How can one find a beginning and an end when capturing it? Should the camera be still or moving? How to film the choreography of a workflow in one single shot in the best and most interesting way? Yet the workshop’s results showed that a single shot of 1 or 2 minutes could already create a narrative, suspense or surprise.

Join Antje Ehmann for a talk on the making of the project and its films.