(Somewhere between) The Wind and the Dove reuneix una obra de vídeo de llarga durada i un curtmetratge, presentats a l’espai facetat de la Fundació Enric Miralles. Què és el vent sense alguna cosa que es mogui per fer-lo visible? Com pot volar el colom sense el vent que li aixequi les ales? L’obra de Lenka Clayton i Phillip Andrew Lewis (Regne Unit/EUA) i la pel·lícula de Xavier Marrades (Catalunya) apropen l’internacional al local i ens recorden temes atemporals i maneres d’atenció, cura i memòria. Cada obra, de maneres diferents, estableix una relació amb la lògica estètica i estructural de l’EMBT i la Fundació Enric Miralles. Una relació és la raó de ser de la fundació, i aquest esperit es reflecteix en la pràctica i els temes (respectivament) d’aquestes dues obres, presentades no com un programa ni una exposició, sinó com una parella.

The Wind, 2024
Lenka Clayton, Phillip Andrew Lewis (Regne Unit i EUA)
77 min
Vídeo HD de canal únic amb so
Encàrrec del Pittsburgh (EUA) Cultural Trust
Mescla i màster de so: Simon Keep

Cucli, 2016
Xavier Marrades (Catalunya)
16 min
Direcció: Xavier Marrades. Direcció de fotografia: Oriol Colomar, Xavier Marrades. Edició: Xavier Marrades. Operador de dron: Pol Thomas Ferrero. Colorista: Enya Rodríguez. Producció: Xavier Marrades, Nanouk Films. Productor executiu: Jerome Thelia, Oriol Colomar. So: Sergi Nogué, Alejandro Castillo. Disseny gràfic: Giovanni Jubert.

The Wind és una obra de vídeo de llarga durada composta per aproximadament 1.400 fragments trobats i recopilats de la història del cinema (drames d’espies, comèdies romàntiques, westerns, etc.), cadascun mostrant la força invisible del vent. A la majoria d’escenaris, el vent no és la “figura” de l’escena, sinó que anima el rerefons. En aquesta pel·lícula, però, el vent es converteix en el centre d’atenció, mostrant-nos tot el que toca, donant-li forma mentre fa onejar la roba, mou les herbes del camp, fa girar les veletes, fa rodar herbes esmolades o belluga les branques d’un arbre.

Sovint, les imatges del vent en les pel·lícules poden indicar un to emocional o prefigurar un gir ominós. També es pot utilitzar com a pausa o transició temporal. A The Wind, aquests moments acumulats guanyen intensitat segons l’escala de vent de Beaufort, progressant des de plantes que gairebé tremolen fins a un tornado devastador que arrenca un edifici dels fonaments.

Des de fragments de mig segon fins a diversos segons, els clips es presenten amb el seu so original, acompanyat de la presència del vent. Cada fragment sonor—un crit, el cop d’una porta de cotxe, diàlegs en diferents idiomes—genera centenars de tangents narratives, creant un poema concret, un collage de sons trobats. L’experiència d’atendre a una presència invisible convida a una nova forma de consciència, acostant-se a un estat meditatiu mentre The Wind es mou a través del temps i l’espai.

Cucli és un curtmetratge i un retrat íntim d’una relació entre espècies, ambientat a Cervera (Catalunya), el poble natal de l’artista. És una pel·lícula sobre la confiança: entre un home i un ocell, però també, implícitament, entre l’artista i els seus subjectes. Segons l’artista, tot i l’abundància de coloms a la regió, les tórtores són força rares. Aquesta criatura carregada de simbolisme—símbol internacional de la pau—va aparèixer a la vida d’un parent llunyà de l’artista, Ramon, després de la mort de la seva dona, i l’acompanya en els seus trajectes de camió de llarg recorregut des de l’est d’Espanya fins a Portugal i de tornada.

Cucli explica una història amb múltiples capes sobre el poder transformador de l’amor i la companyia. “Des que va arribar la tórtora, veig la vida d’una altra manera”, diu Ramon a la pel·lícula. “He canviat radicalment.” També convida l’espectador a reflexionar sobre les seves pròpies creences en la reencarnació, la intervenció divina i el procés de sanar després d’una pèrdua.

Actualment dediquem una mitja de 3h i 43 minuts diaris als nostres dispositius mòbils, amb un total de 2h i 27 minuts d’scroll als diversos canals de les xarxes socials. A diferència de la nostra presència als canals convencionals de comunicació convencionals, on solíem ser únicament consumidors de contingut, a les xarxes socials sovint també en som creadors. Aquest perfil d’espectador virtual, que ha pres especial importància en els últims anys degut a l’accelerada expansió d’Internet, és el que Alvin Toffler va definir els anys 70 com a prosumer.

El prosumer consumeix i produeix simultàniament mentre les xarxes socials emmagatzemen hores i hores de contingut. Imatges, vídeos o àudios que, sota la mirada de marques i/o multinacionals, mercantilitzen les nostres experiències vitals al món virtual, convertint-les en cultura popular fàcilment devorable. Un cercle viciós que ens alimenta i alhora ens arrossega a dedicar part del temps diari a la nostra presència virtual.

quality time | GRWM és la primera part d’una peça de 3h i 43 minuts, que investiga aquest fenomen a partir d’àudios d’internet i footage propi de l’artista, recreant el temps que invertim al nostre jo online. En aquesta primera part de 30 minuts de duració, Clàudia del Barrio ens convida a consumir un Get Ready With Me (GRWM); un ritual en el qual influencers comparteixen els primers instants del dia amb els seus seguidors. Aquests vídeos, que es retransmeten en directe, han passat a ser espais virtuals on també es comparteixen moments d’intimitat que poden implicar temes prou importants com la salut mental. Indagant en aquests espais, doncs, l’artista també reflexiona sobre la banalització de contingut sensible.

Mitjançant els confinaments i el distanciament social, la pandèmia global va establir un procés global de descorporització de la nostra relació amb l’espai urbà i la vida social que va pertorbar profundament la nostra condició física d’urbanites. Ara, en el mateix moment en què es tracta de reinstaurar una «normalitat», aquesta exposició proposa un qüestionament crític de la nostra experiència corpòria individual i col·lectiva de l’espai urbà. El recent calvari col·lectiu de la crisi sanitària, que va tenir l’efecte de privar, restringir, constrènyer i limitar la nostra llibertat de moviment i de comportament, va ressaltar fins a quin punt el fet de ser un urbanita, abans que una qüestió social i política, és, abans de res, una condició física –viure junts–, l’un al costat de l’altre, en un estat de proximitat, fins i tot d’una paradoxal intimitat anònima.

Aquest programa explora les múltiples facetes del cos urbà i revela com els nostres cossos, en les rutines i els rituals diaris, són l’expressió d’un entramat constant de problemàtiques físiques, socials, culturals i polítiques. Aquesta exposició està formada al voltant del projecte a gran escala Homo Urbanus. A city-matographic odyssey [Homo Urbanus. Una odissea ciutat-matogràfica] del duo de videoartistes Bêka & Lemoine. En diàleg amb aquesta videoinstal·lació, el programa també projecta algunes pel·lícules produïdes pel Laboratory for Sensitive Observers, un estudi de disseny de March dirigit per Bêka & Lemoine juntament amb Gili Merin a l’escola d’arquitectura de l’associació d’arquitectes AA de Londres. Concebut com un projecte de recerca col·lectiu basat en les pel·lícules de Bêka & Lemoine, l’objecte de l’estudi és retratar l’Homo Urbanus actual a escala global.

Laboratory for Sensitive Observers

Chak Hin Leung, Jugaad, 2020

Matthew Ho, Urban Nomadism, 2020

Christopher Ioannou, Anatomy of a city, 2020

Nikola Miloradovic, Homo Mobilis, 2021

Caterina Miralles Tagliabue, Lon(don)liness, 2021

Aijie Xiong, A dissolving rurality, 2021