La improductivitat, la immobilitat, la pèrdua, els temps de transició i els de clausura són alguns dels temes que va treballar Camila Cañeque. La seva producció artística, desenvolupada al llarg de dotze anys des del 2012, es va expandir en cinc camps creatius: la performance, la instal·lació, la fotografia, l’art objectual i l’escriptura. Aquesta exposició n’ofereix una mostra, i presenta al públic una selecció representativa de les seves peces, entre les quals té una rellevància especial el vídeo de performance. Tot recuperant un antic projecte esbossat per a La Capella, posem el focus en l’obra de Cañeque, una de les artistes més singulars de la seva generació, perquè, com va escriure ella mateixa, cap pàgina no serà l’última.
Camila Cañeque (Barcelona, 1984-2024) va investigar el cansament dels nostres paisatges contemporanis per mitjà de projectes de performance, instal·lacions, objectes i textos. Mitjançant un ús figuratiu del vocabulari de les societats de consum, combinat amb composicions més abstractes, la seva pràctica artística és una oda a la inactivitat, una cara B dels nostres temps accelerats i hiperconnectats en què sovintegen el silenci, la quietud i el que està deshabitat, cosa que revela un esgotament multifacètic, una ressaca tant històrica com física, política i mediambiental.
Va exposar o performar les seves obres en espais com la Galeria Vermelho (São Paulo), la Microscope Gallery (Nova York), The Kitchen (Nova York), el Kulturhuset Museum (Estocolm), CaixaForum (Barcelona), la Galeria Joan Prats, La Virreina Centre de la Imatge, la Lucía Mendoza (Madrid), el Glasshouse Project (Nova York), el Queens Museum (Nova York), el Museo Lázaro Galdiano (Madrid) i La Juan Gallery (Madrid), entre altres. Va fer residències en centres com el Mana Contemporary (Nova Jersey), la Nida Art Colony (Lituània), la NauEstruch, Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, el Largo das Artes (Rio de Janeiro) i el Zentrum für Kunst und Urbanistik – ZK/U (Berlín). Va obtenir la beca de recerca CREA de l’Institut de Cultura de Barcelona, va ser finalista del premi Miquel Casablancas i va guanyar la beca Exchange de Homesession.
Va impartir tallers i va fer xerrades a la Universitat Estatal de Nova York (SUNY), a la Universitat Pompeu Fabra, a Can Felipa i en altres institucions. La seva obra ha estat ressenyada en publicacions com Artsy, OFFICE Magazine, Hyperallergic, The Journal, BOMB, El País, La Vanguardia, El Periódico de Esen o el recull Emergency Index, publicat per Ugly Ducking Presse.
Entre els seus escrits destaquen dos textos fets per a projectes de La Capella: “El motor inmóvil”, per a Una altra llum enlluernadora, de Diego Paonessa, i “Correspondencias simbólicas entre folklore católico y música mákina en el casco antiguo de Barcelona”, per al projecte homònim de Marc O’Callaghan. És autora dels articles “Los olvidantes”, publicat al volum col·lectiu Olvidar/Forgetting (Brumaria); “Compartir intempèrie”, a Jot Down, i “Bach, bachata”, a Oral, així com de l’assaig La última frase (La Uña Rota, 2024).

The Impersonal Verb and the Hidden Subject (El verb impersonal i el subjecte ocult) posa en pràctica la metodologia institucional de Index, oferint a la Capella una manera de treballar amb la pràctica artística i les audiències basada en el desig de connectar situacions, abordar la complexitat i experimentar amb temporalitats. El punt de partida de l’exposició és una taula de treball que presenta material d’arxiu i una selecció d’obres de vídeo amb les quals els visitants i l’equip de La Capella poden interactuar. L’espai de l’exposició es defineix a través de peces escultòriques de Johanna Gustafsson Fürst.
L’equip de La Capella es relacionarà amb el material presentat i formularà diàlegs amb artistes de Barcelona que treballen en camps paral·lels. La tipologia de les obres d’art que es presentaran en l’exposició ha estat definida a través d’un diàleg continu entre La Capella i Index, comprenent les formes d’actuació en el context artístic de Barcelona i com relacionar aquestes formes d’actuació amb els practicants de l’art a Estocolm. L’exposició s’entén com una situació de treball per a reflexionar sobre connexions, alimentació, llenguatge, gramàtica i possibles diàlegs. The Impersonal Verb and the Hidden Subject es refereix a accions que es realitzen, mirades i processos que es comparteixen en temps real.
Quina angoixa! Quin alleujament! L’Institut del Temps Suspès (ITS) obre la primera seu física a La Capella. Per a tots aquells que sentin l’angoixa del temps, per a tots aquells que necessiten alleujar la seva salut temporal.
No és una broma, encara que ens podem riure. Parlem del més seriós, el més greu que ens passa a la vida: “no tenir temps” (“La vida no em dóna”, diem, “per cuidar de veritat la meva mare als meus amics al meu pare als meus fills, no em dóna pel que voldria fer abans de morir”). O, per ser més exactes, més polítics, el que ens passa és que hem naturalitzat un règim temporal que ens emmalalteix: a l’ITS en diem “crononormativitat” i aquesta té a veure actualment amb la hiperproductivitat íntima, professional i social.
… no es tracta d’oposar, a aquesta hiperproductivitat, allò que s’anomena “peresa” o “ociositat”. Estem parlant de contestar un sistema, tot un règim temporal, i per això cal oposar a la “crononormativitat” això que anomenem “cronodiversitat”, és a dir, una altra sensibilitat temporal que s’escapa de les normes relatives al temps…
L’Institut del Temps Suspès es va fundar al Laboratori 987 del MUSAC (Lleó) i es concreta avui, en aquesta seu de Barcelona, com a col·laboració entre el Festival LOOP i La Capella. Pensat i performat com un projecte a mig camí entre l’art i la filosofia, la política i la poètica, l’ITS intenta suspendre el règim temporal que ens domina, robant tot el temps expropiat per l’acceleració del treball i les xarxes, el temps expropiat pel consens temporal que regeix les nostres vides.
…perquè el consens temporal ho envaeix tot, no només l’àmbit laboral, sinó la vida sencera… digues-me, si no, digues-me… quan et vas besar per primera vegada? A quina edat vas voler tenir feina? Quan toca tenir fills i per què? I també, quotidianament: a quin ritme estimes? En quin temps vius? I quan va ser la darrera vegada, si n’hi ha, que vas parlar sincerament sobre la teva relació amb el temps?
Entra, entra en aquesta seu de l’Institut del Temps Suspès… t’estem esperant des de fa dies, mesos, des de fa segles… i tu a nosaltres, també ens estaves esperant?
L’artista María Alcaide (Aracena, Andalusia, 1992) no ens parla simplement de carn: ens narra sobre la seva carn. De la seva pròpia experiència, del seu passat, present i futur.
Al llarg de la videonarració Carne de mi carne: Entraña (2021), l’artista processa i paeix els símbols i les imatges pròpies del context en què ha nascut i crescut. Un relat a través del qual talla i acobla els seus vincles més propers. La relació amb el seu germà, els seus pares i la seva família s’encavalca en una recerca més àmplia sobre el feminisme, el món rural i la desigualtat de gènere.
Quan parlem de carn parlem de cos i, inevitablement, de les nostres vivències. Fer referència a l’experiència personal significa fer al·lusió a la relació amb el nostre entorn i amb aquell entramat genètic que ens vincula els uns a les altres.
El dissabte 20 de novembre, a les 12h, La Bonne – Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison acollirà la presentació del projecte. L’artista María Alcaide, la Tija Wige i la parella curatorial Alterdúo (Marco Tondello i Arianna Esposito) parlaran de cos, desigualtat de gènere i de les transformacions que el món rural està sofrint actualment. Cadascun abordarà aquestes qüestions des de la seva experiència, aportant el seu personal punt de vista, amb l’objectiu d’entaular un diàleg que reculli diferents veus.
Produït en el marc del programa Suport a la creació de “la Caixa”.

El moviment cultural conegut com a Cosmisme Rus, promogut pel filòsof Nikolai Fedorov a finals del segle XIX, va aflorar a Rússia abans de la Revolució d’Octubre de 1917. Basant-se en una àmplia teoria de la filosofia natural, aquest moviment tenia l’objectiu utòpic no només de reformar l’art, sinó també de crear un món nou. Els pilars ideològics del Cosmisme eren la fi de la mort, la resurrecció i el lliure moviment dins l’espai còsmic. Anton Vidokle, artista i editor de la revista digital E-Flux (Rusia, 1965), recupera els fonaments del pensament cosmista i captura les restes de l’art i l’arquitectura soviètica en una vídeotrilogia de noranta-sis minuts: des de les desolades estepes del Kazakhstan fins als museus de Moscou. Les composicions de John Cale i Éliane Radigue constitueixen el rerefons musical d’aquest imaginari aparentment suspès en el temps.
This is Cosmos, 2014 (28’’ 10’)
HD Video, color, so
En rús amb subtítols en anglès
The Communist Revolution Was Caused By The Sun, 2015 (33’’ 36’)
HD Video, color, so
En rús amb subtítols en anglès
Immortality and Resurrection for All!, 2017 (34’’17’)
HD Video, color, so
En rús amb subtítols en anglès
Activitat en col·laboració amb La Capella, en el marc de BCN Producció, dins del projecte de comissariat “Esdevenir immortal i després morir” de Caterina Almirall, que s’exposarà a La Capella entre octubre de 2020 i gener de 2021.
http://lacapella.barcelona/ca/esdevenir-immortal-i-despres-morir
http://lacapella.barcelona/ca/immortality-all-una-trilogia-filmica-sobre-el-cosmisme-rus