Amb un programa format per set vídeos curts realitzats per artistes de tot el continent americà, Encanteris sobre la terra posa en relleu la transcendental relació de la humanitat amb la terra. Cadascuna de les peces d’aquest programa evoca els imaginaris socials i polítics de la terra, la consciència de la intel·ligència animal i la poètica de la protesta i el joc.
Programa:
Paul Kos. Ice Makes Fire, 2004. 2:53 min
Ana Vaz. Atomic Garden, 2018. 7:34 min
Elena Damiani. Intersticio, 2012. 5:26 min
Colectivo Los Ingravidos. Coyolxauhqui, 2017. 9:46 min
Minia Biabiany. Learning from the white birds, 2021. 5:58 min
Beatriz Santiago Muñoz. La Cabeza Mató a Todos, 2014. 7:33 min
Camilo Echeverri. El mato, 2023. 6:23 min
Aquesta és la primera exposició retrospectiva a l’Estat espanyol de Daniel Steegmann Mangrané, nascut a Barcelona el 1977 i establert a Rio de Janeiro fa dues dècades. Un lloc, assegura l’artista, que el posa en contacte de manera constant i directa amb les urgències del món contemporani, ja siguin ecològiques, polítiques o socials, temes que travessen tota la seva obra.
Interessat a explorar la complexa interdependència entre l’organicitat del món i l’acció humana, Steegmann centra la seva mirada en l’hàbitat selvàtic de l’Amazones. Incorpora també el marc teòric del reconegut antropòleg Eduardo Viveiros de Castro, que trenca la falsa dicotomia entre realitat humana i món animal, recuperant la idea que formem part d’un equilibri compartit i incorporant el paradigma del perspectivisme amerindi.
Amb un llenguatge estètic pròxim al neoconcretisme, l’artista explora la contaminació i afinitat de formes entre natura, art i arquitectura. Tant en les seves escultures, d’extrema fragilitat i que incorporen material orgànic intervingut, com en les projeccions i les creacions de realitat augmentada, Steegmann Mangrané experimenta amb les correspondències entre formes orgàniques i geomètriques, i amb la complexa xarxa de dependències que es produeixen en l’ordre biològic.
L’exposició aplega dibuixos, pintura, fotografies, escultures, pel·lícules i instal·lacions realitzades des de finals dels noranta fins avui dia. L’exposició s’acompanya d’un llibre d’artista, en el qual Steegmann Mangrané planteja un cicle visual circular que comença amb les primeres obres de l’artista i avança cap al present per tornar al passat, amb intervencions en collage en aquestes i altres obres. La publicació és una coedició amb el Museum of Contemporary Art Kiasma de Hèlsinki i l’editorial de llibres d’artista BOM DIA BOA TARDE BOA NOITE de Berlín.
Aquest programa reuneix una sèrie de treballs de vídeo realitzats per Black Quantum Futurism (BQF) entre 2017 i 2021. Amb seu a Filadèlfia (EUA), BQF és una pràctica creativa interdisciplinària entre Camae Ayewa i Rasheedah Phillips que, a través de diferents llenguatges i mitjans, proposa noves interpretacions del temps i l’espai, qüestionant així els límits del temps lineal.
PROGRAMA:
Time Travel Experiments, 2017 (9min 30seg)
Aquest vídeo mostra experiments DIY de viatges en el temps a partir d’un manual de viatges en el temps incrustat al llibre de ficció especulativa Recurrence Plot (and Other Time Travel Tales), escrit i publicat per Rasheedah Phillips. Els experiments de viatges en el temps representats utilitzen el concepte de Black Grandmother Paradoxes, que enfatitzen les línies de temps matrilineals o de curvatura matricial femenines i generades per la comunitat, on el futur emergeix al passat a través de presagis, profecies i símbols, mentre que el passat és un espai de possibilitat oberta, d’especulació i revisió activa per part de múltiples generacions de persones situades en un futur relatiu. El vídeo ha estat escrit i dirigit per BQF, rodat i editat per Bob Sweeney.
Black Space Agency Training Video, 2018 (4min 9seg)
Amb motiu del 50è aniversari de la promulgació de la Llei d’Habitatge Just dels Estats Units, Black Space Agency Training Video explora els imaginaris cronopolítics dels moviments de drets civils i alliberament dels negres durant la carrera espacial, especialment tal com es va desenvolupar al nord de Filadèlfia al 1968. La sèrie segueix el patró d’entrellaçaments en la lluita per l’habitatge assequible i just, desplaçament/espai/la presa de terres i la gentrificació per entendre millor les seves implicacions actuals sobre l’autonomia espacial-temporal dels negres.
All Time is Local, 2019 (5min)
Com la política i la meteorologia, tot el temps és local. Tenint en compte la relació íntima del temps amb l’espai i la localitat, aquest projecte continua el treball de BQF en la recuperació i l’amplificació de la memòria històrica dels espais-temps comunitaris negres autònoms al nord de Filadèlfia, meditant sobre els complexos i controvertits llegats temporals i espacials dels projectes futuristes negres històrics i alliberadors amb seu principalment al nord de Filadèlfia, com ara Progress Aerospace Enterprises, Zion Gardens i Berean Institute.
Write No History, 2021 (15min 34seg)
Write No History és una pel·lícula curta i especulativa de tres panells que inclou imatges d’arxiu dels disruptors temporals, membres d’una antiga Societat Secreta de científics, curanderos i escriptors negres, repartits al llarg del temps en el passat/present/futur relatiu a un dels seus establiments de reunió, la Hatfield House de Filadèlfia, realitzant rituals d’enterrament i desenterrament de càpsules de temps quàntiques que contenen eines, mapes, rellotges i codis com a tecnologia per piratejar línies de temps colonitzades. Write No History està dirigit i produït per BQF amb el cineasta Bob Sweeney. Els disruptors temporals son: Dominque Matti, Iresha Picot, Marcelline Mandeng, Vernon Jordan III, Angel Edwards, Vitche-Boul Ra, Sheena Clay, Camae Ayewa, Alex Farr, Rodnie King i Riot Dent.
El terme japonès Hakai, significa “destrucció”; no obstant això, a la cultura japonesa, la destrucció és el punt de partida per millorar les coses i reconstruir-les. La música DUB, un subgènere del Reggae amb presència predominant d’ecos, efectes electrònics i repeticions, neix a Jamaica a partir d’un error comès per un enginyer de so que es va oblidar d’enregistrar la pista vocal a l’instrumental. A ‘HAKAI DUB’, l’artista uneix forces amb la ballarina Erika Miyauchi per compartir la seva recerca dels límits de la composició en temps real, partint de la música DUB.
Entrada gratuita, lugares limitados
Mascareta 19 – Codes of Domestic Violence és el primer projecte que du a terme la Fondazione In Between Art Film, que ha adoptat la forma de vuit nous videoprojectes realitzats per vuit artistes internacionals. Amb una ambiciosa sèrie d’obres que ha encarregat, la Fundació pretén contribuir al debat internacional sobre la dramàtica qüestió de la violència domèstica, que s’ha exacerbat a conseqüència del dilatat estat d’emergència que ha provocat la Covid-19.
Els vuit artistes que s’ha convidat a explorar el tema de la violència domèstica durant el confinament sense precedents del 2020 són Iván Argote (Colòmbia/França, nascut el 1983), Silvia Giambrone (Itàlia/Regne Unit, nascuda el 1981), Eva Giolo (Bèlgica, nascuda el 1991), Basir Mahmood (Pakistan/Països Baixos, nascut el 1985), MASBEDO (Itàlia, Nicolò Massazza, nascut el 1973 i Iacopo Bedogni, nascut el 1970), Elena Mazzi (Itàlia, nascuda el 1984), Adrian Paci (Albània/Itàlia, nascut el 1969) i Janis Rafa (Grècia, nascut el 1984).
Mascareta 19 és el nom d’una campanya llançada pel president del Govern d’Espanya Pedro Sánchez en resposta a la crida del secretari general de l’ONU António Gutierrez i a l’aterridor increment dels casos de violència durant la pandèmia quan moltes dones, a causa del confinament, es van trobar atrapades a casa i impossibilitades per demanar ajuda. En un món hiperconnectat digitalment però separat físicament, les víctimes de violència domèstica s’han vist abocades a un estat de doble aïllament, per tal com han quedat sense mitjans per comunicar-se amb el món exterior. Aquesta situació ha portat a crear un codi secret de SOS, una paraula clau que les víctimes de violència poguessin fer servir a les farmàcies de tot Espanya alertant-ne els empleats perquè posessin en marxa el procés de resposta d’emergència.
Amb un projecte que al·ludeix directament a aquesta campanya, la Fondazione In Between Art Film pretén fer un toc d’atenció a una emergència global alhora que ajuda artistes, oferint-los suport tangible per produir una obra nova en un moment en què totes les iniciatives artístiques han quedat en suspens.
Els vuit films d’artistes que formen Mascareta 19 – Codes of Domestic Violence ofereixen diferents perspectives sobre un tema comú, capturat en l’espectre i la urgència més amplis: cada obra expressa una sensibilitat única, llenguatges de pensament i perspectives que van des d’una exposició en estil documental fins a l’exploració simbòlica i psicològica de les dinàmiques de les relacions.
EL PROGRAMA
Amb motiu de la seva estrena a Espanya, es presentarà una selecció de quatre pel·lícules. La projecció serà seguida d’una conversa oberta amb els comissaris Leonardo Bigazzi, Alessandro Rabottini i Paola Ugolini.
Amb inscripció prèvia. L'horari de la sessió es comunicarà aviat.
Al film Les statues meurent aussi Resnais i Marker es pregunten perquè unes obres, (l’art africà o art negre que en deien) son al Musée de l’Homme, el museu d’antropologia, en canvi d’altres com les obres d’art clàssic gregues i romanes, son al Musée du Louvre, el museu d’art. Cada museu les insereix en un context i una genealogia diferent: la història de l’art occidental, o la història de la humanitat i conseqüentment de l’alteritat. El museu: el lloc de les categories. Intuïm que en un museu i en l’altre els efectes i les conseqüències de la mort són diferents.
Ariella Azoulay amb Un-Document. Unlearning Imperial Plunder, (2019) parteix del treball de Resnais i Marker per, situant-lo en el context present, fer-ne una crítica on defensa que aquests objectes, escultures o estàtues saquejades en les exposicions imperials, en realitat, no moren. Un-Document… argumenta que hi ha una forta connexió entre els objectes saquejats als museus europeus i les demandes de sol·licitants d’asil que intenten entrar als països dels seus antics colonitzadors europeus. Els drets dels indocumentats s’inscriuen en els propis objectes saquejats: els colonitzadors no van robar només estàtues, sinó drets inscrits en objectes. Tot i així, les estàtues encara viuen i es poden recuperar, i es poden renovar els drets inscrits en elles.
María Iñigo Clavo és investigadora, curadora i professora. Els seus interessos de recerca són la colonialitat, la curadoria i la museologia, la modernitat i les seves invencions de l’alteritat, la intraductibilitat i l’art a Amèrica Llatina. La seva intervenció proposa una lectura en diàleg amb l’artista guatemaltec Benvenuto Chavajay Ixtetelá per pensar més enllà de la polarització i essencialització i compartir posicions.
El projecte se situa dins del marc de l’exposició Esdevenir immortal i després morir-se comissariat per Caterina Almirall a La Capella.
