Al film Les statues meurent aussi Resnais i Marker es pregunten perquè unes obres, (l’art africà o art negre que en deien) son al Musée de l’Homme, el museu d’antropologia, en canvi d’altres com les obres d’art clàssic gregues i romanes, son al Musée du Louvre, el museu d’art. Cada museu les insereix en un context i una genealogia diferent: la història de l’art occidental, o la història de la humanitat i conseqüentment de l’alteritat. El museu: el lloc de les categories. Intuïm que en un museu i en l’altre els efectes i les conseqüències de la mort són diferents.

Ariella Azoulay amb Un-Document. Unlearning Imperial Plunder, (2019) parteix del treball de Resnais i Marker per, situant-lo en el context present, fer-ne una crítica on defensa que aquests objectes, escultures o estàtues saquejades en les exposicions imperials, en realitat, no moren. Un-Document… argumenta que hi ha una forta connexió entre els objectes saquejats als museus europeus i les demandes de sol·licitants d’asil que intenten entrar als països dels seus antics colonitzadors europeus. Els drets dels indocumentats s’inscriuen en els propis objectes saquejats: els colonitzadors no van robar només estàtues, sinó drets inscrits en objectes. Tot i així, les estàtues encara viuen i es poden recuperar, i es poden renovar els drets inscrits en elles.

María Iñigo Clavo és investigadora, curadora i professora. Els seus interessos de recerca són la colonialitat, la curadoria i la museologia, la modernitat i les seves invencions de l’alteritat, la intraductibilitat i l’art a Amèrica Llatina. La seva intervenció proposa una lectura en diàleg amb l’artista guatemaltec Benvenuto Chavajay Ixtetelá per pensar més enllà de la polarització i essencialització i compartir posicions.

El projecte se situa dins del marc de l’exposició Esdevenir immortal i després morir-se comissariat per Caterina Almirall a La Capella.