L’exposició recull diverses obres de finals de la dècada dels setanta i començaments dels vuitanta –Fin, Re-Prise, Boy Meets Girl, Going Through Languages–, on queda reflectit el seu incisiu qüestionament sobre el paper de la dona en la societat contemporània. Completa el recorregut Àlbum portàtil (1993), on l’artista ret homenatge a totes les dones sense excepció, i Autoretrat (1980-2018), amb el qual parla mitjançant la càmera de vídeo del seu lloc a la ciutat de Nova York on va viure prop de trenta anys. Tanca l’exposició Becoming (2022), una instal·lació nascuda de l’obra Un espai propi, amb què Balcells celebra l’obra i la vida de Virginia Woolf.

Balcells sempre ha mantingut viu l’interès per la presència de les dones en les diferents esferes de la vida pública i la necessària ruptura amb els models de vida prefixats. Interroga la realitat amb l’ull de la càmera i s’interessa especialment pels estereotips humans que el cine ha anat immortalitzant a través de les grans productores de Hollywood.

A mitjans dels anys setanta, inicia la seva trajectòria en el marc de l’art conceptual espanyol, on se situa com una de les artistes pioneres del cinema experimental i l’art audiovisual.

Aquesta pel·lícula en color de 2013 bé podria haver estat un registre clàssic de performance en blanc i negre dels anys setanta. És mut, és ‘pobre’ i explora les possibilitats del cos de l’artista com a ferramenta per a transgredir paradigmes culturals en i per si mateix. Quan dic que el vídeo és ‘pobre’, no hem malinterpretin, l’artista mai va voler altra cosa que fer art pobre, utilitzant només el seu propi cos sense adorns, uns pocs accessoris i, quan l’ocasió ho permet, una instal·lació com a marc. De fet, l’únic element d’atrezzo que té aquí és un dels seus més preuats: una cadira que, malgrat ser invisible, no s’ha de donar per al·ludida. Aquest element d’attrezzo antropomòrfic és tan recurrent en l’obra de Ferrer com en la de Bruce Nauman. Aquests dos artistes comparteixen interessos comuns en la repetició, en el contrasentit (que la repetició provoca), en els gestos que són profundament banals i, al mateix temps, revelen la penúria existencial de la interacció social. L’interès d’Esther Ferrer pel temps i la repetició ha estat una de les constants de la seva trajectòria des dels anys seixanta, quan va entrar a formar part del col·lectiu artístic transgressor conegut com ZAJ al costat de Juan Hidalgo, Ramón Barce i Walter Marchetti.

Esther Ferrer és una artista dels setanta i, en certa manera, aquesta és també una obra d’art dels setanta. En veure per primera vegada Extrañeza, desprecio, dolor y un largo etc. (Estranyesa, menyspreu, dolor i un llarg etcètera) un el troba còmic; les expressions facials reverberen amb el cinema mut. Els gestos, que com sabem allunyen cada vegada més el rostre humà d’una representació idealitzada, són exagerats i bufonescos però, de mica en mica, ens adonem que són reals com la vida mateixa. Es tracta d’un repertori de gestos al qual recorrem en noces, funerals, grans inauguracions i un llarg etcètera d’esdeveniments. Al principi els gestos es defineixen com a pertanyents a un sentiment concret, però aviat comencen a derivar cap a una nebulosa ambigua en la qual el simulacre es buida de significat. En els repertoris de gestos del Renaixement els “altres” (els ancians, els ètnics) eren sempre els desfigurats per les expressions facials radicals; la alteritat era la plataforma perfecta per a reconèixer l’extremitat de l’existència. En realitzar aquesta repetició pallassa de gestos socials extrems, Ferrer assumeix aquest paper, posant-nos cara a cara (literalment) amb els mecanismes extrems de la comunicació. Al cap i a la fi, es tracta d’una artista que durant mig segle ha treballat amb el temps, l’espai i la presència, i per al qual res més (res menys) servirà.

Text de Claudia Rodríguez-Ponga Linares

La Fundació Vila Casas presenta al Museu Can Framis l’obra La Liberté raisonnée (2009) de l’artista Cristina Lucas, de la col·lecció de Sisita Soldevila. La proposta, que fa al·lusió a la cèlebre pintura de Delacroix, La llibertat guiant al poble, és una posada en escena en la qual es posa en entredit el futur de la llibertat. La Liberté raisonnée fou present en una de les edicions passades del Loop Fair i es recupera per l’ocasió en un moment en el qual aquesta llibertat es troba en el punt de mira més que mai davant la situació actual.

Sisita Soldevila que va aconseguir tenir en la seva col·lecció grans noms del videoart, com Bill Viola i Michael Snow, era tot un referent del vídeo apostant per autors més joves però també reconeguts, tals com: l’Eulàlia Valldosera, David Ymbernon o Cristina Lucas. Soldevila fou una destacada col·leccionista en aquest país arribant a crear prestigiós hotel artístic, Ámister Art Hotel.

El dia 19 de novembre a les 18h l’artista Cristina Lucas participarà a una taula rodona online amb Carles Guerra, artista i crític d’art, i Natàlia Chocarro, directora de projectes externs de la Fundació Vila Casas.