Tot comença amb la fascinació de Gunnar Friel per Can Lis una casa construïda per Jon Utzon a Mallorca (1972) com residència de la seva família després d’haver-se convertit en un referent internacional amb la seva obra de l’Òpera de Sydney (1957-1973). Es un edifici site specific, que apareix com un espai òptic, quasi una escultura. El vídeo és una investigació personal sobre el material i la memòria, un vídeo-diari per buscar l’esperit de la casa.

Espais del dintre i de l’afora, l’efímer, els vents i les llums, els pins i les ombres, i, sobretot, la pedra de marès. Les subtileses de l’arquitecte fusionen els elements, les temperatures o els reflexos de la mar que van i venen. La sensibilitat d’Utzon es mostra amb tota la seva discreció en aquesta obra site specific. L’estima i l’escolta de l’arquitecte pel locus que l’estimulen per ordenar els quatre pavellons de la casa, i a fixar en marès les privilegiades vistes al mar seguint el camí del sol. 

El vídeo és un recorregut atent per les superfícies i els llocs, pel pas del temps i pel temps sostingut, pels dies que passen que han madurat les parets i les estàncies, El material evocat i protagonista és el marès, la pedra pròpia del lloc: Santanyí. El marès és una pedra que té, entre d’altres, unes singulars propietats sonores i musicals.

Com és habitual en les investigacions i obres de Friel, el vídeo inclou una sèrie d’entrevistes amb l’artista Xim Llompart o Francisco Cifuentes d’Aulets arquitectes (estudi d’arquitectura responsable de la rehabilitació de la casa l’any 2012). També hi ha una singular entrevista amb la filla d’Utzon, Lin. 

Amb el suport de:

Stiftung Kunstfonds Berlin

Arxiu Casa Planas, Palma de Mallorca

Ministry for Culture and Science of North-Rhine Westphalia

Utzon Archives / Aalborg University & Utzon Center, Denmark

Fundació ACA Àrea de creació acústica, Búger, Mallorca.

D’una banda, el recorregut vídeo-gràfic Reclamant l’eco, amb obres d’artistes nacionals i internacionals que reivindiquen i celebren el caràcter comunicatiu de l’experiència musical.

Obres presentades:

Reclamant l’eco

Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979)
Dancehall Weather, 2017
10 min 28 sec

Fito Conesa (Cartagena, 1980)
El Reparo, 2021
5 min

Carles Congost (Olot, Girona, 1970)
Wonders, 2016,
15 min 

Marco Godoy (Madrid, 1986)
Reclamar el eco, 2015
5min 25 sec

Adrian Melis (La Habana, 1985)
Glorias de un futuro olvidado, 2016
15min

Teresa Serrano (Ciudad de México, 1936)
Amapola, 2017
2 min 15 sec

—

Al llarg dels segles s’ha debatut molt sobre el significat de la música i de la composició com a formes lingüístiques. Tot i que resultaria complicat afirmar la universalitat del llenguatge musical sense caure en generalitzacions precipitades, es pot dir que la música també és una eina de comunicació, amb els seus codis específics d’expressió i representació, una entonació i un vocabulari propis.

Com en el cas de la varietat lingüística (dialectes) per distingir els parlants d’un mateix idioma, en àmbit musical també es pot diferenciar entre gèneres o estils diversos. Segons la classificació acadèmica, els factors a tenir en compte en aquest cas serien la ‘instrumentació’, el ‘disseny’ i la ‘intenció’ d’una composició, així com les seves ‘particularitats culturals’ i l”entorn històric i geogràfic’ de la seva producció.

D’acord amb això, es poden identificar gèneres que utilitzen instruments musicals clàssics o acústics, i d’altres que estan produïts de manera virtual, amb matisos electrònics i sintetitzadors; hi ha gèneres que són una barreja de músiques diferents, i d’altres que en reivindiquen el purisme. Alguns segueixen una partitura exacta i d’altres es basen en la improvisació. Hi ha composicions pensades per acompanyar el cant o el ball, així com per causar moments de recolliment i reflexió. Hi ha la música tradicional o popular, així com l’evangèlica o religiosa. Hi ha ritmes fruit de moviments juvenils d’oposició al sistema, així com lletanies repetides a un sant o melodies de reivindicació obrera.
Com vol mostrar aquesta selecció de vídeo, podríem dir que la música és un fenomen híbrid, divers, plural, heterogeni, però present a la quotidianitat o a la memòria de cadascú. Una eina de comunicació amb un fort caràcter polític, social, litúrgic, visionari o d’entreteniment.

Així, a El Reparo (2021) de l’artista Fito Conesa (Cartagena, 1980), escoltem un cant dirigit a la seva terra d’origen i a la zona minera de La Unión; ia Reclamar el eco (2012) de Marco Godoy (Madrid, 1986) els lemes pronunciats a les manifestacions de protesta a Espanya. Amapola (2017) de Teresa Serrano (Ciutat de Mèxic, 1936) proposa una trista melodia que celebra la resistència simbòlica de la flor davant segrest per la xarxa de narcotràfic a Mèxic, mentre que Glorias de un futuro olvidado (2016) d’Adrian Melis ( L’Havana, 1985) presenta un grup de dones que recorden el seu passat a l’època de la Cuba Capitalista a través d’unes cançons. D’altra banda, Wonders (2016) de Carles Congost (Olot, Girona, 1970) fa servir recursos propers al biopic musical i de la performance per reflexionar sobre les repercussions socials i personals de l’èxit i el fracàs; i Dancehall Weather (2017) de Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979) proposa una barreja de diversos vídeos coreogràfics filmats entre el 2014 i avui, on la música de dancehall constitueix un important moment d’afirmació i agregació.

Podríem reafirmar, doncs, que el significat (o interpretació) que s’atribueix a la música té a veure, essencialment, amb l’horitzó cultural des del qual es produeix o s’escolta, però que la seva existència es constata de banda a banda del planeta, com una ressonància, una repercussió, o un reflex continu. Un ressò infinit més enllà de temps i espai.