A l’obra Octopus Head Woman, un vídeo es reprodueix en bucle en una pantalla que actua com a cap d’una figura metàl·lica que empeny una mopa. S’alternen imatges d’un pop cobrint el rostre i les cames d’una dona amb seqüències en què es dirigeix directament a l’espectador, felicitant-lo, convidant-lo a vodka o queixant-se de la seva feina.

Reconeguda per les seves instal·lacions immersives, multisensorials i transmèdia, amb línies argumentals entrellaçades que combinen ficció i realitat, Laure Prouvost (Croix-Lille, 1978) és una narradora extraordinària, que embolcalla l’espectador en les seves històries surrealistes i el fa partícip directe de la narrativa, convidant-lo a imaginar-se en escenaris alternatius i estranys.

Screen as Display Body està composta per quatre pantalles LED muntades en un carro. Cada pantalla emet un sol color: vermell, blau, verd i blanc. L’obra fa referència al model de color RGB, utilitzat per a l’emissió d’imatges en televisors, en el qual el vermell, el verd i el blau es combinen de diverses maneres per a reproduir una àmplia gamma de colors.

Les instal·lacions multimèdia de Tao Hui són immersives i traspassen els límits entre la ficció i la realitat per tractar temes culturals relacionats amb la identitat. Les seves obres són impactants i provocadores, encara que també aclaridores, i sempre estan carregades d’un fort poder emocional i una sensació de desplaçament. Això convida als espectadors a confrontar-se amb la seva pròpia història cultural, formes de vida i identitats.

Curiosa. Desorientada però present. Activament aquí. Diuen que el temps dictamina comportaments, que un temps i un lloc determinen les nostres relacions. I penso en un temps que sempre és l’entremig d’alguna cosa, que mai es tanca, sinó que és un tancament que queda camuflat, derivant en una acumulació d’experiències, en reverberacions que es donen al joc.

I també penso en una formiga que per error entra a la motxilla d’algú i que de cop es troba en un altre lloc. Sense terra, lluny del formiguer i que busca i rebusca pel marbre de la cuina, fent-se guiar per les seves antenes. Quasi cegues, orientades pel tacte. És així com jo habitaria el temps en un altre planeta? Conduïda pel meu cos, per les meves antenes?

El projecte “Marcial” explora el desig cap a un possible futur. Especulant entorn la possibilitat migratòria davant un món que hem ferit, Matilde Amigo es veu interpel·lada per les recents investigacions del planeta Mart com a un lloc per ser habitat. Partint d’aquesta creença com a premissa, l’artista inicia un “Programa de entrenamiento para habitar Marte” per tal d’aprendre a viure i a vincular-nos afectivament en altres mons.

A “Believe II” l’artista se’ns mostra en un espai eteri del qual en desconeixem el temps i el lloc.  Posant el cos al centre, la seva pràctica es desenvolupa en una acció dialèctica amb l’entorn, iniciant una sèrie de gestos i relacions específiques amb la singularitat de l’espai. Sense seguir una coreografia prèvia, el cos apareix com un agent de present.

Quines relacions reproduirem en un futur? Com el sistema de creences individuals i col·lectives contribueixen a generar imaginaris i desitjos? Podem posar en dubte les nostres creences?

Multiscreen 01 documenta l’impuls d’un cos que necessita veure’s, reflectir-se, moure’s, reptar, estudiar-se, reconèixer. En aquesta experimentació visual i sonora intervenen i s’entremesclen referències a les arts en viu i el concepte de la quarta paret amb l’ontologia de la imatge i l’autorepresentació. La creació i el desenvolupament de Multiscreen 01 és la trobada entre la mirada i la matèria: la pràctica de les arts escèniques confinada dins dels mitjans digitals, cossos emmarcats a la pantalla i preformats a través de bytes. Les diferents disciplines conflueixen intervingudes per l’imaginari dels dispositius digitals, i l’escenari és un banal escriptori d’ordinador personal, coreografiat per la fletxeta del ratolí. El resultat n’és una performance digital, alhora assaig visual i instint d’autorepresentació; és un joc de miralls entre l’ull mecànic de la web cam i l’observador visitant del Museu Picasso.

Locus solus. Minecraft version pren com a punt de partida la novel·la homònima de Raymond Roussel. En ella, l’excèntric Martial Canterel passeja amb els seus convidats per un jardí molt peculiar ple d’escultures i artilugis impossibles, propis de la ciència ficció. En el video presentat en el marc del festival LOOP, Alejandro Palacín exprimeix les lògiques del videojoc Minecraft per a reproduir aquella mateixa idea des de la pràctica escultòrica. Aquest espai virtual en el qual construir de forma ilimitada a base de cubs, li permet desenvolupar una obra escultòrica absolutament especulativa que ignora les lleis físiques. Plantejat com un work in progress sense fi, després de tres de construcció, aquest parc escultòric ha adquirit una extensió considerable: per tal de veure’l completament es necessiten al voltant de 45 minuts. Per a LOOP Festival, Alejandro Palacín proposa una visita col·lectiva per aquest parc escultòric impossible mitjançant una sèrie de quatre micro-càpsules en les que ell mateix exerceix de guia.

Produïda el 2006, Nummer zeven es una peça clau en l’obra de l’holandès Guido van der Werve (Papendrecht, The Netherlands, 1977), que s’inscriu en el recorregut comissariat per LOOP sobre l’espai còsmic i les seves derives simbòliques.  Concebuda a partir d’un somni personal de l’artista, la peça tracta de la possibilitat del fracàs que és inherent al procés creatiu. Si de petit van der Werve somiava de poder transcendir la dimensió terrestre mentre mirava el cel estrellat, el veiem ara en el seu estudi ocupat a construir un coet amb objectes quotidians, per poder aconseguir el seu desig infantil. D’aquesta manera, si d’una banda la peça reflexiona sobre la fragilitat dels creadors, també exalta la seva capacitat de jugar amb les circumstàncies quotidianes i convertir-les en fets extraordinaris. Finalment, des d’un punt de vista simbòlic, el coet evoca la ruptura amb la tradició i la voluntat de crear nous imaginaris – tots elements que, si volguéssim trobar una directa connexió amb l’univers de Picasso, serien presents en les experiències de les avantguardes històriques i, entre elles, l’imaginari cubista.

A Ningú mostra una selecció de filmacions inèdites realitzades per Adolf Alcañiz en els últims sis anys, que documenten accions executades per Benet Rossell (Àger, Lleida, 1937) des de la intimitat de la seva vida privada. Les metàfores personals lligades ja sigui al seu context d’origen, Àger, com a la seva trajectòria artística entre Barcelona i París, ens aproximen a la figura d’un artista vertical: de l’específic al comú, del gest quotidià a la poesia. La dualitat de l’artista plàstic i actor convida a un diàleg entre el material i l’efímer, que pren forma a través d’una hermenèutica de l’ús dels objectes, i que ens recordaria aquella escena descartada de Llums de la ciutat de Chaplin en la qual imaginava una sort de destinacions per a un tros de fusta.

Cineasta experimental des dels anys seixanta, pintor, poeta, escultor i dramaturg, aquesta exposició ret homenatge a la faceta íntima d’aquest artista dedicat, en paraules de Jean-Clarence Lambert, a la «quotidiana espectacularitat de la vida».