A l’estiu de la pandèmia del 2020, Hans Schabus va viatjar per tot Europa acompanyat del seu gos Enzo. Viatjant amb tren, taxi, cotxe llogat, ferri i autobús, va arribar fins al cap Nord, el punt més septentrional d’Europa. Des d’allà va prosseguir el seu recorregut amb una bicicleta de viatge, i va arribar a Tarifa, el punt més meridional del continent europeu, en 39 dies. Mentre recorria els paisatges, Hans Schabus gravava les vistes amb el seu smartphone, sempre mirant cap a la dreta. El resultat són 50 preses de 30 segons cadascuna que, sumades, fan 25 minuts en moviment contrari a la direcció de lectura. Un mapa performatiu i escultòric del paisatge europeu, i una superació dels estats nació i les seves fronteres. Des del nord plujós fins al sud àrid, des de cabanyes de fusta fins a cases de maó i murs de pedra, des de l’intens verd fins a l’àrid marró. (Música de Michaela Kisling)

Estaría bien que en algún momento podamos beber agua tracta d’una trobada a la muntanya per buscar aigua subterrània, però sense cap finalitat extractivista. Neix del desig de Ventayol de desenvolupar aquesta habilitat corporal, exercitant la pròpia sensibilitat amb la què sentirà la remor que emet l’aigua que corre sota el terra i que permetrà trobar l’aigua. La paraula saurí prové de l’àrab hispànic zuhari, que a la vegada deriva de azzuharah. Zahar significa brillar. La capacitat dels saurins s’anomena radioestèsia (o també hidroscòpia), que es defineix com la sensibilitat per sentir les radiacions. Aquesta és una facultat ancestral i animal de l’home. Quan encara és principiant, utilitza instruments molt senzills que funcionen com a amplificadors de les radiacions. El saurí veterà rarament necessitarà aquests enginys, ja que utilitza sols el cos. Existeixen nombrosos manuals que expliquen exhaustivament com posicionar el cos, sobretot els peus, l’espatlla, les mans i els dits. Ventayol col·lecciona aquests manuals interessada sobretot en els dibuixos que contenen, curiosament similars a antics fulls d’instruccions pel muntatge d’un aparell utilitari.

Participants / actors: Laia Grau, Mireia Fornes, Maria Bonet, Toni Viejo, Lluís Nebot, Agustí Nebot, Joan Terrassa, Tomeu Torres, Xisca Fuster i Toni Bonet.
Càmera: Agustí Torres
Edició: Laia Ventayol García, Sofía Sasso
Música: Jansky

Vet ací l’objecte en tota la seva esplendor; un arxiu de cossos queer, un arsenal de troballes dissidents, una capella d’entitats menyspreades, un gabinet de matèria desobedient. L’escepticisme envers allò anomenat inanimat, —‘sense ànima’—, artificial o immaterial s’està revisant en l’edat del realisme agencial; un camp proposat per la física-teòrica Karen Barad. La digitalitat verament no té pes? L’objecte i allò artificial verament no experimenten afecte? Són muts de debò? Segons la física, som tots éssers sotmesos a les mateixes forces fonamentals, des de les partícules elementals fins als elefants. La unitat bàsica que comparteix l’existència— la sòlida/líquida/biològica/gasosa/mineral— és la vibració i, per tant, la mal·leabilitat de mutar i esdevenir. Constituïm, doncs, una fenomenologia col·lectiva conreada per una potencialitat i afectivitat comuna, un intercanvi dialèctic incessant, una latència frenètica i erràtica. Aquest diàleg és la fricció, el frec incandescent entre subjectes, és un fenomen coral que succeeix a nivells sovint desapercebuts. Guaiteu com el neó vos acaricia, com els centelleigs vos interpel·len, com l’objecte vos parla.

L’artista Agustín Ortiz Herrera i la comissària Gabriel Virgilio Luciani vos convida a participar en un laboratori sensorial en el qual les coses es comuniquen sense ser silenciades. L’exposició alberga una obra audiovisual de nova producció acompanyada per una instal·lació composta de troballes urbanes i altres elements atmosfèrics que l’artista intercala. El conjunt també acull aportacions matèriques per part de les participants del taller Exànime: repensant els objectes, organitzat pel Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès en col·laboració amb l’artista.

Staging Silence (3) is the third and final instalment in a series of autonomous art films by Hans Op de Beeck, all of which have been directed according to the same principles. Two pairs of anonymous hands construct and deconstruct fictional interiors and landscapes on a mini film set of just three square meters in size. These anonymous hands, like a double Deus ex Machina of sorts, decide on the life and death, growth and blossoming or decay of the places that are conjured up.

It is a reflexion on how landscape, and nature in general, has been seen as a metaphysical object by mankind, a world-at-hand (Vorhandenheit) as Heidegger calls it, and the way in which man ‘humanises’ open space in an attempt to create meaning, identity and control. Intimate surroundings become open landscapes in a visual journey through depopulated, enigmatic and often melancholic territories, which are built up and taken down before the eye of the camera. This theatre of landscape acquires its full meaning against the backdrop of the magnificent stage of the Reial Cercle Artístic, in a sort of ironic and beautiful mise en abyme.

The installation is part of the exhibition The bee who forgot the honey.

Without Pause, Dialogues (Sense pausa, diàlegs) és un projecte expositiu format per dotze mirades que estableixen sis línies d’investigació comuna. S’estructura a partir de dos condicionants: un de naturalesa formal i que té a veure amb qüestions externes a la mateixa obra; un altre, de caràcter conceptual, que neix de la voluntat de diàleg entre diferents treballs. L’exposició proposa la presentació de les obres en forma de díptics (dues pantalles juntes). El diàleg que propicien els díptics reforça i accentua els continguts de cadascun dels projectes, provocant que un treball retroalimenti a l’altre.

María Ruido (Lo que no puede ser visto debe ser mostrado) & Sarah Vanagt & Katrien Vermeire (The Wave)
Lúa Coderch (ARKADI. A guide for the perplexed) & Ria Pacquée (As long as I see birds flying I know I am alive)
Jordi Cané / Lisa Bause (Cicatrices) & Pieter Geenen (Relocation)
Raquel Friera (Space of Possibles-Istanbul) & Els Opsomer (10th of November |09:05)
Patricia Dauder (March 5th 1979) & Elias Heuninck (I’ll be late for dinner)
Jordi Colomer (Svartlamon Parade) & Eleni Kamma (Notes of Parrhesia)